1:12 02/08/03
Guidó avisà els metges i la majoria feren les maletes per tornar a casa, vista la naturalesa poc acadèmica d'aquell mal. El castell, abans brogit d'energies vermelles i verdes, va caure en un somni profund, com si estigués hivernant. Podies trobar gent adormida als llocs més insospitats, rera les gruixudes cortines de les sales de repòs, a les cuines i a les golfes, dins els carros, al clar del bosc, al mig del camp.Les tardes, Jedra les dedicava a seure al costat del pare. Barrabàs, fill del Gegant, havia superat, a vegades amb prou feines, les set proves que el destí li havia portat. El savi Hiuu les coneixia totes, però mai no n'hi parlava fins el dia que arribaven. Els anteriors reptes havien precisat del cos, la ment o els sentiments de Barrabàs. Però, ara, no podia moure ni un dit, ni una parpella. Hauria de refiar-se dels altres. Jedra es posava al lloc del pare i es preguntava: Si jo fos ell, algú em salvaria? Sí, es responia. I apretava una mica més fort la mà i ensorrava una estona el cap a les mantes índies, verdes, que cobrien el cos adormit.
La terra seguí el seu cicle i després de l'estiu arribà la tardor i l'hivern i el món florit altra vegada. Cosien i resaven. Jedra sabia que Niut es cuidava de mantenir a distància els ambiciosos que volien prendre el poder al pare. Niut mai no visitava el castell i Jedra mai no en sortia. Passava el temps als bells jardins d'intramurs. Com aquella tarda, que tallava les roses pansides de la reixa que donava al carrer de Dalt. Era un camí gairebé mai transitat, que portava als boscos del nord. Niut es va fer precedir d'un soroll de peus gratant la sorra. Ella pensava en coses seves, quan notà la presència. Papallones a la panxa. Llamps corrent-li per les venes.
-Senyora de la Terra Dolça, quina feliç coincidència!
-No entraríeu millor per la porta principal?
-Us he espantat?
-És difícil trobar una ànima en aquest camí.
-El destí i la voluntat ho poden tot.
Niut semblava trasbalsat. Jedra va témer que els enemics del pare no haguessin guanyat. Niut tenia els ulls clavats a terra, movia els braços nerviós, li faltaven les paraules. Jedra sentia tres quarts del mateix. L'estómac se li havia fusionat amb el cor i eren un en la palpitació, amplificada pel cos, tens i tou, astorat. Niut va fer com si marxés i ella l'aturà:
-Porteu novetats?
-Va tot bé, no patiu. Dorm de gust el nostre rei?
-Fins ara no s'ha queixat...
Un somriure il.luminava els ulls de Jedra quan Niut s'acomiadà, que feia tard. Ella tornà al castell com si fos buida per dins i plena d'un aire que fes ser feliç.