Emili Planas: l'aventura dels que van perdre la guerra civil
 

Mercè Molist

És el perdedor a qui els elements dretans de la vila han satiritzat. La guerra civil va canviar la seva vida perquè la va perdre. Amb 80 anys, recorda massa lúcidament els horrors de la batalla, la retirada, l'estada en camps de concentració nazis, la persecució de la Gestapo, l'embolic dels maquis francesos, la repressió de la dictadura i dos anys a la Model.

Emili Planas és un vellet corpulent, d'ulls grans i cabells blancs, que mostra orgullós el carnet d'Iniciativa per Catalunya. Amant de la lectura i la pesca, prefereix la segona afició perquè no fereix els seus ulls, cansats per gairebé vuitanta anys de veure gent néixer i morir, amics que ja no ho són, cossos mutilats per la guerra, una dona que li va fugir, carrers de Manlleu on abans es podia jugar i albades netes d'hiverns quan feia fred de veritat.

Emili Planas és un avi atlètic que porta molta mili a sobre. Xerraire amb el cap molt clar, viu al carrer de la Cavalleria amb Conxita Ibáñez: la va conèixer a La Paloma i la va enamorar en dir-li: "Rossa, que ballarem?". Fotografies sepioses en blanc i negre omplen la seva casa amb portes de vidre que guarden un passat poc conegut: la història dels qui van perdre la guerra, dels qui no es van exiliar per escriure sonets des de Paris, dels qui no van tenir prou capital per fugir de la repressió, dels qui no van resignar-se a buscar en la comoditat de la dictadura una nova pau, dels qui no van cridar "Viva Franco".

Emili Planas va néixer en un pis del carrer Enric Delaris. Era el primer en dictat i ortografia als "Hermanos", a la classe de baix perquè els que anaven a dalt ja havien de pagar. La seva primera feina va ser al Dolcet, a les contínues, de metxer. Cobraba set pessetes i mitja a la setmana i estava content perquè el pare li'n donava una. Quan es va casar per primera vegada, el 1932, ja n'hi donava deu:

-He voltat totes les fàbriques de Manlleu: Can Rifà i Can Puntí, Can Remisa, Can Llanas, Can Sanglas... Allà on em donaven una pela més, hi anava.
-Quan comença la seva militància política?
-Als 17 anys: volíem fer vaga perquè ens paguessin un ral més. Vaig entrar al sindicat, a l'UGT, i cada diumenge ens reuníem. Llavors érem molta gent, el moviment obrer estava al seu millor moment.
-Vostè va ser fundador de les Joventuts Sociales a Manlleu.
-I tenia el número 1! Sempre més he estat comunista, llavors era dels d'en Largo Caballero. Quan va arribar la guerra ens vam fusionar en el Partit Socialista Unificat de Catalunya adherit a la Tercera Internacional. Els mítins que fèiem a l'Edison i a Can Garcia estaven plens de gent.
-Ja des de l'inici de la guerra es va formar el Comitè Antifeixista a Manlleu. Vostè en formava part?
-Jo era de les patrulles de control. Fèiem guàrdia al cap del Pont de Can Molas i a les carreteres, demanant la documentació als qui passaven.
-Llavors comença l'època dels assassinats, oi?
-Però jo no hi vaig tenir res a veure perquè matar gent no era per mi. Recordo un dia que ens van avisar que més amunt hi havia un home mort. El meu company ja ho sabia però no vull dir noms. Quan vaig veure l'home mort amb dues bales al coll vaig tornar l'arma dient-los: jo no sóc bo per això. I altre cop a treballar a la fàbrica.
-Però aviat va marxar al front...
-Pels meus ideals. El partit demanava voluntaris i m'hi vaig enganxar. Ens van embarcar cap a Mallorca i allò era un burdell ple de gent a les platges, rient i atipant-se mentre nosaltres fèiem la guerra. Aviat ens van tornar a Barcelona perquè a algú no li interessava que ens quedéssim a les Illes.
-Als primers moments de la guerra manaven els anarquistas, a Manlleu també?
-El PSUC encara es feia respectar, a Manlleu, però a fora manaven els de la CNT-FAI que estaven en contra de les quintes en comptes de fer un exèrcit popular com dèiem nosaltres. En veure que només havíem de lluitar els voluntaris em vaig estimar més tornar a casa i veure la meva filla, que tenia pocs mesos i encara no coneixia. Vaig ser a la vila fins que van cridar els de la meva quinta: jo era de marina i no sabia nedar.
-Quan va entrar en combat?
-Primer, ens van tenir mig any a Guardamar del Segura fent instrucció: recordo les taronges i el mar i el riu quan anàvem a pescar granotes... Un dia ens van portar a Vallfogona. Perquè no penséssim en res, ens van donar mitja ampolla de conyac a cada un. A la nit, van començar els atacs.
-Tenia por?
-De por, tothom en té. Jo havia de portar les municions a les ametralladores i anava corrent amunt i avall mentre les bales em passaven xiulant: ziu, ziu, ziu... D'un batalló només vam quedar una quarantena. Estic viu de miracle.
-En aquell moment l'exèrcit republicà ja es retirava.
-Sí. Els que quedàvem ens vam atrinxerar dalt una carena: estàvem molt desmoralitzats. Un dia van avisar que els feixistes eren a trenta quilòmetres. Els altres es van entregar però jo i un de Manlleu vam fugir perquè, si ens agafaven, ens haurien pelat degut a la nostra militància política. Vam caminar des de Mora d'Ebre fins a Manlleu: ens hi anava la vida. Quan vam arribar érem desertors i només vam tenir el temps just de veure els de casa.
 

-I encara va desertar una altra vegada, oi?
-Perquè després vam tornar a Barcelona i ens van enxufar en una columna de gent que havien enxampat amagats. Cap no volia fer la guerra i al primer poble que vam parar, a Falset, vam saltar dels camions. Llavors ja anàvem descontrolats, feia fred i no teníem ranxo ni comanaments. Els feixistes ens anaven al darrera i, quan vam arribar a Manlleu, ells entraven a Vic, no vam poder dormir ni una nit a casa. Corrent pels boscos vam arribar a França, per Coll d'Ares.
-Allà va caure al primer camp de concentració.
-Estàvem malaments, duiem el paludisme. Només entrar a França ja ens van agafar les armes i cap al camp de Setfonts. Érem guardats per senegalesos que no enteníem de res. Cada nit en trobaven dos o tres de penjats: eren malparits, els espanyols! Treballàvem fent carreteres i línees telefòniques.
-Com se'n va escapar?
-Després de dos anys, va venir la guerra de França. Nosaltres érem a la Línia Maginot i quan els alemanys van atacar, els soldats corrien en retirada per les carreteres. En veure-ho, nosaltres també vam marxar d'allà, França endins. Recordo que passàvem pobles encesos, buscant menjar a les cases però només trobàvem armes. Me'n vaig quedar una de preciosa, però la vaig perdre en una font.
-Hi havia gent de Manlleu?
-Sí, jo vaig fugir a peu amb dos veïns. Quan ens van enxampar ens van pujar en un tren amb destí el camp de La Caisse de Dieu. Jo vaig treballar al castell fent d'assistent de la dona del tinent francès, un home petit i borratxí. Allà menjàvem molt bé perquè hi havia un cuiner que havia estat al Ritz. Però aviat ens van canviar de destí per posar-hi polonesos.
-Ara és quan l'agafen els alemanys?
-Sí. Un dia, mentre tallàvem pins al bosc, es van presentar uns de la Gestapo que ens van obligar a marxar. Recordo que em vaig oblidar una maleta on tenia vint monedes que plata que havia anat arraconant, maquíssimes.
-I el van portar a Lorraine
-Era un camp de concentració nazi. Els espanyols anàvem marcats amb una creu al darrera, per rojos, stalinistes i comunistes. No hi havia aigua, passàvem gana, jèiem a terra i no ens podíem canviar ni rentar la cara ni afaitar. El comandant alemany, sempre amb un fuet a la mà, ens feia la vida impossible. Treballàvem des de les sis del matí treient sacs de ciment dels trens, que serien per construir fortificacions. Al vespre, un plat de naps. Amb una diarrea!
-Com en va sortir?
-Un de Manlleu em va demanar si em veia en cor de marxar i, a la nit, sense agafar les maletes, ens vam amagar a l'estació en comptes de pujar a les barraques amb tots. Va arribar un tren ple de refugiats belgues i hi vam pujar: sense saber parlar francès, bruts i plens de ciment, barbuts, amb vestits de vellut... Semblàvem presoners de veritat.
-On anava el tren?
-A París. Llavors els espanyols eren els amos de Paris. Ens van convidar a sopar, ens van donar documentació falsa i ens van recomanar que ens apuntéssim en una empresa alemanya. Així, vam marxar a un poble, a 120 quilòmetres de París, per treballar en un camp d'aviació alemany. Allà es menjava bé: llet, pa, estofat, bistecs de cavall..., i em van tractar molt bé.
-Com és això?
-Vaig tenir la sort que el meu capatàs era un alemany però austríac, anti-Hitler. Cobràvem un bon feix de diners.
-Mai no es divertia?
-Oi tant! Una nit, jugant a cartes, els vaig fotre 250 mil francs als alemanys. També vaig tenir un permís per anar-me a comprar roba a París, gràcies al meu capatàs. Havia decidit dormir a casa d'un germà de la meva dona però, quan hi vaig arribar, no hi era. Em va obrir la porta una dona: vam acabar molt amics i vam sortir de parranda una nit. L'endemà em va acompanyar a uns magatzems i vaig comprar roba bona i feta: un vestit, una camisa blanca i un abric.
 

-No pensava en tornar a Manlleu?
-Esperàvem que s'acabés la guerra mundial perquè pensàvem que els maquis francesos ens ajudarien a fotre fora en Franco. Al final no va ser així i es van escoltar més en Franco que a nosaltres, però llavors estàvem convençuts que no estava tot perdut.
-Per què va marxar de l'empresa alemanya?
-Un dia, mentre treballàvem, va venir la Gestapo a fer revisió. Sota la meva llitera va trobar propaganda anglo-americana, que tiraven els avions a la nit. El meu amic capatàs em va trobar abans que ells i em va fer un paper conforme m'havia donat quinze dies de permís, però no me'l va firmar perquè era un compromís massa gran. Aquell paper em va fer patir moltíssim perquè a cada estació del tren passava la Gestapo i revisava les documentacions. Portava unes cuques al cul! Però vaig arribar a Portvendres, al Vallespir.
-Allà va entrar en contacte amb els maquis?
-Em van demanar si volia anar amb ells i m'hi vaig estar força temps. Ja havien fet el desembarc de Normandia. Jo guardava la frontera amb una metralleta. Tenia la guàrdia civil al davant i els deia: "Ara vindrem per vosaltres".
-I hi van anar?
-Em va saber tan greu... Havia conegut una noia al ball i n'estava molt enamorat. Però va arribar l'odre del partit de tornar a Espanya: érem un grup que guerrillers que havia d'anar a Barcelona i posar-se en contacte amb les organitzacions. Vaig haver de deixar la meva xicota sense dir-li res.
-La missió va tenir èxit?
-Només d'entrar a Espanya ja sabien que per aquí corrien quinze homes mal armats que demanaven menjar a les cases de pagès. Quan vam arribar a l'ermita de Bellmunt ja ens havien denunciat i quaranta guàrdies civils van venir-nos a buscar una nit. Sort en vam tenir d'amagar-nos en un paller! Quan es va fer clar ens vam dividr. Jo anava amb uns nois de Torelló, antifeixistes cent per cent, i corríem per Les Lloses. Havíem de menjar carn crua perquè no podíem fer foc. Tu saps què és menjar carn crua?
-Per això va tornar a Manlleu?
-Només d'entrar ja em van denunciar. Vaig haver de fugir i amagar-me en un lavabo de l'estació de Vic fins que vaig agafar un tren cap a Barcelona.
-Allà va ser on el van agafar?
-Sí. Jo havia trobat feina a les obres de la Barceloneta, gràcies a un contractista de Manlleu. Una nit, mentre vigilava les obres, truquen a la porta. Obro i ja m'encanonen el cap i em foten trompada cap al llit. Era la guàrdia civil.
-Tots els diaris van parlar de la seva detenció.
-Semblava que havien agafat en Fidel Castro. "La Vanguardia", a portada, deia: "Hemos detenido a un bandido (...), comunista criminal (...), elemento peligrosísimo".
-El van torturar?
-A Capitania General, de dues a quatre de la matinada. Em fotien cada arremangada! Després em van portar a la guàrdia civil de Vic i també m'estovaven. Les vaig passar molt punyeteres.
-Fins que va acabar a la presó
-Primer, a la de Vic, després, a la dels maquis a Sant Elias i d'allà, a la Model. Em van posar tres penes: per auxili a la rebelió, per pas clandestí de frontera i per nom canviat. Em van caure 20 anys i un dia, 3 mesos de penal i 2.000 pessetes de multa.
-Però només hi va estar dos anys, oi?
-Perquè va arribar l'amnistia i si pagava la multa em deixaven anar; la va pagar el meu pare.
-I va tornar a Manlleu.
-Aquí ningú no em deia res perquè jo era rojo. Havia de presentar-me dos cops per setmana a la guàrdia civil i venien de Barcelona per vigilar-me. Ui si em van marejar, encara! Llavors, jo tenia 33 anys.
 
 

"Manlleu - publicació".
Especial Festa Major 1991