Arraulida en una finestra
del monestir en runes, es mirava l’aigua. Queia la tarda i, des d’allà
dalt, les ones semblaven els mateixos diamants que veié Acfred,
mil anys abans. Lluny la remor de gent estranya que visitava el monument,
Flor imaginava resos passats mentre aferrava la roca freda que bruixeries
i terratrèmols no feren caure. Al seu cap tendre xiulava un vent
que la portava, com psicodèlia, pels camins bojos d’una història
mai tancada. Ermetriu d’ulls-guspira, els benets i jesuïtes, antics
cultes megalítics, guerres bojes de germans, misses negres, brillaven
en l’espiral que li examplava fins l’infinit la ment oberta. Els ulls fixos
en les guspires que treia el sol, estat hipnòtic. Flor s’aixeca
de la finestra i s’atanssa al penyassegat. Només un pas.
L'any 1767, amb l'expulsió
dels jesuïtes del país, el govern s'incauta Casserres i el
ven al negociant de Barcelona, Josep Guillermí. És terra
rica en carbó vegetal. Al cap de pocs mesos, el propietari rodenc,
Pau Pla i Llafrenca, compra el monestir a Guillermí. El bisbe de
Vic, Antoni Manuel de Haltalejo, decreta immediatament que s'hi celebri
missa cada diumenge. Tot i que l’església pot disposar de l’edifici,
la propietat resta en mans de Pau Pla i, encara que, l’any 1895, el bisbe
Morgades intenta, endebades, demostrar la seva potestat sobre l'església,
el bisbat de Vic no n’aconseguirà mai la propietat. Així,
el 1904, el vicari general de Vic escriu que "per decret de visita no es
pot donar culte al sant Infant ni a altres relíquies que hi ha a
Casserres per estar mancades de documents que provin la seva autenticitat".
El monestir deixa de ser sagrat.
Però no perd l'encant.
El primer arquitecte conegut que s'enamora de la destresa de construcció
de Sant Pere de Casserres és Josep M. Pericas, que escriurà:
"L'efecte d'aquella iglesia grandiosa al mig d'una soletat y d'un silenci
solament interromputs per l'apagat remoreig de l'aigua, ab ses voltes magnífiques
y espayoses no pot pas explicarse". L'any 1934, el bisbe de Vic i Ramon
de Vilanova, comte de Vilanova, creen un patronat que es proposa reconstruir
Sant Pere de Casserres, declarat monument històric artístic
l'any 1931, i encarreguen la feina a Pericas. En aquests temps, el monestir
es diu Mas Casserres i no hi ha monjos sinó pagesos. "Els pobres
masovers, cuinen, menjen y dormen a l'iglesia", escriu Pericas. Les vaques
ocupen l'antic refectori i al claustre passejen les gallines.
Mentre espera l'ordre de començar
la reconstrucció, que no arribarà mai (el 1936 comença
la Guerra Civil), Pericas volta pel monestir i hi troba una campana del
segle XV: "Porta les imatjes de Sant Jordi y de la Verge, y al seu voltant
s'hi desenrotlla l'abecedari gòtich. El simbolisme que això
pugui tenir m'es desconegut y no crech que se'n trobin gaires exemples".
Però el descobriment més interessant és un pergamí:
"Entre els poc ojectes antichs que s'han trobat a Sant Pere de Casserres
citaré una capseta ab relíquies, treta de l'altar lateral
de la dreta (...). La capseta és de vidre, y conté, junt
ab les reliquies, un pergamí de mitg pam en quadro". Diu: "Audi
israel dominus deus tuus dominus unus est. Non abedis deos alienos coram
me. Non facies tibi sculptile neque omnem similitudinem que est in celo
desuper, et que in terra deorsum, et eorum que sunt in aquis, memeto in
die sabbati santifices, honora patrem tuum et matrem et eris longevus super
terram, non occidens, non mecaberis, no furtum facies, non loqueris contra
proximum falsum testimonium, non concupisces rem proximi tui. Inicium sancti
evangelii secundum matheusm, liber generationis ihu (Jesu) xpi (Christi)
filii David filii abraam, et reliqua. Initium efangelii ihu. xpi. filii
dei sicut scriptum est in malachis propheta et reliquia. Inicium sancti
evangelii secundum lucham. Fuit in diebus herodis regis et reliqua. Inicium
sancti evangelii secundum iohannem, iu principio era verbum et reliqua".
La llatinada es composa dels deu manaments i els inicis dels quatre evangelis.
Avui, però, el pergamí resta desaparegut.
El poc que s’ha pogut conservar
del monestir és avui al Museu Episcopal de Vic. Segons l'inventari
de Catalunya Romànica, hi ha cinc capitells del claustre, esculpits
amb motius geomètrics i vegetals típics del primer romànic.
També una pedra d'altar, de marbre blanc, paleocristiana: "La seva
forma rectangular és la més estesa entre els segles IV i
VI per tota la Mediterrània cristiana i l'adriàtica". Dels
objectes que devien omplir l'església, queda un reliquiari de vidre,
dues ampolles, una de vidre mitjaval català i una altra de ferro
-servien per guardar relíquies o bé un oli sagrat: tret de
les llànties que cremaven a Jerusalem, a les tombes dels màrtirs-;
i una peça de coure, possiblement un canelobre, feta als tallers
de Llemotges els segles XII o XIII. També es conserven fragments
de pintures murals que decoraven l'església. L'única figura
humana pintada és la representació d'una Mare de Déu,
la Maiestas Domini, amb una toca cenyida al cap i una creueta al front
que fan pensar en les Maries bizantines (segles XII-XIII). La pintura devia
ser en un dels dos altars laterals, dedicat a la Verge. La resta de frescos
imiten formes vegetals i geomètriques, centres concèntrics
i mandales. Queden ja perduts per a la història els objectes fantàstics
que cita en una antiga llista de propietats de Sant Pere el vicari general
del bisbat, Segimon Ferreres: "Pedres emprades pel martiri de Sant Esteve,
una dent penjada en una cadena de plata, un vas amb un cabell i llet de
la Verge...".
Després de la guerra,
el 1952, un altre arquitecte somiarà amb restaurar Sant Pere de
Casserres: Camil Pallàs, marit de la propietària del monestir.
"Va portar 57.000 teules des de baix, a Sau, fins a Sant Pere. Amb mules!
Les obres van durar deu anys. Ho vam netejar tot, feia fàstic, estava
ple de runa. Va refer les naus de l'església, que havien caigut
amb els terratrèmols, i va restaurar la presó. Saps quan
ens van pagar, a Madrid? 240.000 pessetes. Amb allò, no feies res.
Després s'hi va interessar la Generalitat, i el meu marit va començar
els negocis per vendre el monestir. Al final, l'any 1992, ho va comprar
el Consell Comarcal. Nosaltres només hi vam posar una condició:
que ho arreglessin", diu l’avui vídua de Camil Pallàs.
Un cop seu el monestir, el Consell
Comarcal d'Osona n’encarrega la restauració a l'últim arquitecte
-de moment- enamorat de Sant Pere de Casserres: Joan Albert Adell, ex-cap
de la Secció d'Inspecció Tècnica del Servei del Patrimoni
Arquitectònic de la Generalitat, expert en Casserres molt abans
que l'anessin a buscar. Adell estudia el monestir durant anys, dibuixa
els plànols, regira documents i fotografies antigues, fins que,
el 1994, comencen les obres, que acaben el 1997. Durant la restauració,
s’ha fet nou el paviment de tot el conjunt amb un material que s’assembla
a la calç originària, el formigó; s’han refet les
parets i finestres falses i s’ha recuperat l’antiga porta d’entrada. L’objectiu,
segons Adell, era que "que el visitant pugui entendre com vivia un monjo
al segle XI i que el monestir s'expliqui per ell mateix".