JA SOM POSTMODERNS... O NO?
 

"La veritat és una pila de metàfores, metonímies, antropomorfismes, certeses i somnis, pels quals hem oblidat que hi ha il.lusions". F. Nietzsche

Aquesta és la sensació que corre pels passadissos de l’acadèmia: les teories postmodernistes, que sacsejaren la intel.lectualitat fa vint anys, han baixat dels núvols, s’han fet carn i habiten entre nosaltres. La fragmentació de la realitat, la fi de l’autoritat, el relativisme, han parit els seus monstres en la societat de fi de mil.leni gràcies a un aliat en qui els pioners no van caure: la màquina.

Mercè Molist
 Oficialment, tot l’embolic va començar amb "La condition postmoderne", un llibre publicat el 1979. El seu autor, Jean François Lyotard, parlava allà d’una nou concepte que havia après als Estats Units, "postmodernisme", i que encantà la intel.lectualitat francesa. Jean Baudrillard, Gilles Lipovetsky, Gianni Vattimo, Derrida, Foucault, Serres, Lévinas, Deleuze... ja estaven, llavors, jugant amb la nova consigna: la il.lustració, el progrés i la raó estaven mortes o, com digué Michel Leiris: "La modernitat s’ha convertit en merdonitat".
 Invocant els esperits rebels de Nietzsche, Marx,  Benjamin o Heidegger, els apòstols del postmodernisme van declarar acabada l’Era Modernista (culte a la novetat, optimisme històric i fe cega en la ciència), que havia nascut amb el Renaixement i sucumbí amb la segona Guerra Mundial. Ho diu Lyotard: "Amb la solució final, la introducció de noves tecnologies a la guerra, l’ús sistemàtic de la destrucció de poblacions civils, és innegable que s’opera un canvi. Els ideals de la modernitat són obertament violats".
 El dia després, al camp de batalla, un nou "estat d’ànim o, millor, un estat d’esperit" (Lyotard)  arrossegarà les ments més sensibles fins que, amb una altra guerra, la primera postmoderna, la irreal Guerra del Golf, culminarà el període d’incubació i la idea es farà carn. Durant els darrers vint anys, alguns lemes han anat fent forat, com el de la fi de la història i dels metarelats. I avui, diu Vattimo: "La realitat, per a nosaltres, és més aviat el resultat de creuar-se i contaminar-se (en el sentit llatí) les múltiples imatges, interpretacions, re-construccions que distribueixen els mitjans de comunicació en competència mútua i, per suposat, sense cap coordinació ‘central’".
 Al seu costat i enfrontats, crítics ferotges com Jürgen Habermas ens han previngut i ens prevenen del neoconservadorisme que representa el postmodernisme; el món buit, a mercè de l’statu-quo i del "passotisme", el no-fem-res-perquè-res-és-real. Però, avui, qui crida més són els americans i el seu clam és: "Ja som postmoderns". La cultura de masses, el boom dels mitjans de comunicació, de les minories, de les subcultures, la consciència de la pluralitat, les concepcions múltiples sense denominadors comuns, el rebuig de les jerarquies, l’alteritat, la paradoxa, la ciència especulativa, la incertesa, la discontinuitat, el bricolatge ideològic, la transversalitat, el simbolisme, la crisi constant, el caos, la mort de la veritat, la cultura del simulacre, l’home postreligiós, el consum hedonista, el nihilisme i el retorn de Dionís a la terra, a finals dels 90, estan fent certa la sentència de Nietzsche: "El món real es converteix en fàbula".
 
McLuhan i Blade Runner
 Coincidint amb la paranoia de la fi del mil.leni, una nova onada d’esperit postmodernista recorre el món, vingut, com fa vint anys, dels Estats Units. Alianza editava, fa pocs mesos, la traducció del llibret de David Lyon, "Postmodernidad", una mena de manual "aprengui-ho en quinze dies" on es declara inaugurada la nova Era Postmoderna. Les constatacions de Lyon són un refregit del que ja havien dit els seus mestres però, atenció, hi destaca, dos elements crucials: la cultura del simulacre -idea de Baudrillard- i el paper de les innovacions tecnològiques i els seus fills, els mitjans de comunicació, en el canvi de consciència col.lectiva, com ja ens avançà McLuhan.
 "¿Està naixent un nou tipus de societat, potser estructurada al voltant dels consumidors i el consum, en comptes dels treballadors i la producció?", es pregunta Lyon per, seguidament, declarar "pel.lícula postmoderna per excel.lència" la futurista "Blade Runner". Hi diu, també: "És astoradora l’escassa atenció que han prestat a la qüestió de la tecnologia les teories de la postmodernitat (...). Els aspectes socials relacionats amb les noves tecnologies s’haurien de reintegrar a la sociologia dels Estats Units". I en això estan alguns equips de sociòlegs, com la nordamericana Sherry Turkle qui, també fa pocs mesos, treia nou llibre: "Life on the Screen" (Vida a la Pantalla).
 Les teories de Turkle i Lyon són obres devotes de la cultura de la simulació i la hiperrealitat: "La vida es dissol en la televisió. Els nous mitjans electrònics presagien un món de purs simulacres, de models, codis i digitalitat, d’imatges que es converteixen en "realitat" o, més aviat, que fan desaparèixer la distinció entre el món real i el d’aquests mitjans omnipresents", escriu Lyon i afegeix, per entendre’ns: "La cultura del consum i Disneylandia com a utopia".
 Sherry Turkle tira més cap a la psicosociologia per investigar la nova identitat que està sorgint de la revolució tecnològica -Internet, realitat virtual, etc-. Ella parla de les "múltiples màscares del personatge postmodern, que interactua amb les màscares dels altres". Els ordinadors s’han convertit en acceleradors de partícules, que expandeixen fins l’infinit la percepció i la subjectivitat de l’individu. L’exploració, la reinterpretació, la multiplicitat, la interdisciplinarietat es fan reals al nou món electrònic, en una dansa salvatge amb les "raves" i la interacció com a nou moviment de moda. Estudies o interactues? "Sóc un eremita amb una connexió a Internet que intenta viure un estil de vida neoarcaic basat en l’autosuficiència i en bolets mentre que, al mateix temps, estic totalment compromès amb un postmodernisme radical que abraça la World WideWeb i les noves tecnologies de la comunicació com la nostra millor esperança per construir una civilització sana", deia, en una recent entrevista a "Ajoblanco", Terence McKenna, reconegut deixeble de Timothy Leary (per cert, el primer màrtir postmodern).
 El missatge és clar: estem ficats i ficades, fins al coll, en la cultura del max mix. Som postmoderns, encara que no ens en sabem avenir. "L’ascens de la cultura dels mitjans i, especialment, dels ordinadors, ha fet reals les idees postmodernes que dormien a les aules de l’acadèmia. Milions de persones estan sent xuclades per pantalles que els mostren realitats fragmentades, fabricades, manipulades", escrivia, no fa gaire, Bill LeFurgy a l’excel.lent revista electrònica "Culture in Cyberspace".

Jocs electrònics
 El pensament postmodernista està vivint una autèntica història d’amor amb Internet, el nou món descentralitzat on s’ha demostrat que el caos és possible i suportable. Mark Poster, a l’estudi "Postmodern Virtualities", ho deixa clar: "Un participant assidu als MUDs (Multi User Dungeons, llocs on es juga a rol a Internet) m’assegurava que arriba un moment que tens la sensació que hi ha alguna cosa que engloba les dues realitats, l’ordinària i la de ficció. L’efecte dels nous mitjans, com la Internet i la realitat virtual, es de multiplicació de les diferents "realitats" que hi ha a la societat".
 Mentre les comunitats virtuals prenen el lloc a les tradicionals, l’art esdevé mirall trencat d’aquest sense-sentit-tammateix-amb-sentit. Totes les cartes que s’estan escrivint, els uns als altres, els cibernautes són literatura, diu Mark Poster. Històries múltiples i múltiples lectors que, amb la World Wide Web i l’hipertext, es multiplica i expandeixen en vés a saber quants sentits diferents, que fan real allò tan conceptual de la mort dels meta-relats. La ficció postmoderna -sigui en llibres o en pel.lícules o en performances- només mostra fragments de la veritat,  inabastable, a l’espectador. Som al món de l’autor múltiple (Wim Wenders, David Lynch...), de les múltiples interpretacions i de la forma múltiple en la creació artística: text, imatges i so fan xup-xup dins l’olla dels filtris cíber-màgics.
 Joyce, Andy Warhol, William S. Burroughs, Rimbaud, Borges, Italo Calvino, Eco, Foucalt i Merce Cunningham són els referents on s’emmirallen els nous artistes postmoderns. Trobareu les seves creacions penjades de la xarxa, convertides en bits -són reals o il.lusions?-, en anàrquics collages, en art bricolatge. A "Synthetic Pleasures (SP)", un documental que s’exhibeix aquests dies als Estats Units -i que passà pel festival de Valladolid, injutament sense pena ni glòria, la tardor passada-, l’estètica de l’Home Elefant es barreja amb un plàstic i camaleònic Michael Jackson, mentre quatre aborígens beuen Pepsi Cola i una artista francesa, Orlan, eleva a obra d’art la cirurgia estètica sobre el seu propi cos.
 "La realitat està obsoleta?", es pregunta la directora de "SP", Iara Lee, entre imatges de freaks i transhumanistes, tecnòfobs i ravers, fanàtics de la realitat virtual i els vídeojocs, extropians, hi tech hippies, transsexuals, amants del plàstic, neurocientífics, robots, pornògrafs, cibernautes, futuristes, filòsofs, nanotecnòlegs i devoradors de ciència ficció. És això postmodernisme? I contesta el propagandista David Lyon: "S’estan produint transformacions socials i culturals sense precedents i és indiferent si el terme postmodernitat és el més apropiat o no per caracteritzar-les. L’important és entendre què està passant".
 
 

Busca per

Postmodern Culture - MIT Libraries Ejournal Collection.
http://bion.mit.edu:80/ejournals/b/n-z/.unindexed/PMC

Synthetic Pleasures
http://www.caipirinha.com

Postmodern AnXst
http://www.anxst.com/postmodern

Postmodern Links
http://ea.uci.edu:80/indiv/conark/postmodern_links.html

Our Postmodern Life
http://www.channel1.com/~ssking/pomo.htm

"Postmodern Virtualities". Mark Poster
http://www.hnet.uci.edu/mposter/writings/internet.html

"En torno a la posmodernidad". G. Vattimo y otros. Ed. Anthropos, 1994.

"Postmodernidad". David Lyon. Alianza Editorial, 1996.
 
 
 
 

COM SER PM
 

 Primer. El llenguatge planer és massa realista, modernista i obvi. Per parlar postmodernísticament calen metàfores, paròdies, un estil políticament correcte..., la indeterminació com a tècnica d’expressió. Per exemple, imagina que vols dir: "Hem de parar atenció als punts de vista de la gent que està fora de la societat occidental". Postmodernistament parlant, seria millor parlar de "veus" o de "múltiples veus" que no de "punts de vista". Afegeix-hi un adjectiu com "intertextual" i, en comptes de parlar de "gent que està fora" parla dels "altres postcolonials".
 Segon. Utilitza tots els sufixos, prefixos, guions, subratllats, parèntesis i filigranes que pugui fer el teu ordinador (absolutament necessari per escriure postmodernistament). Per anar ràpid, hi ha una trampa: fes tres columnes. A la primera, posa-hi prefixos com pre-, post- o hyper- . A la segona, conceptes com alienant, antisocial o, encara millor, sigues ambigu i barreja paraules com antisocial/seductor. Per fi, a la tercera, uns quants noms propis que sonin bé a tothom -que sigui postmodernista- com Baudrillard o McLuhan. I així, et sortiran coses com: "Les pre/post/espacialitats de la hypercontemporaneïtat contra-arquitectural  ens (re)meten a una ambivalent recurrencialitat antisocial/seductora, ja enunciada en un discurs a/sexuat-Baudrillenc de granulada subjectivitat".
 Tercer. Cal tenir present el perill que, un moment o altre, algú et digui que no enten què li dius. Llavors, has de fer-li veure que s’ha perdut en algún punt de la teva explicació, i regalar-li un altre doll de discurs postmodernista per "simplificar" o "clarificar" el teu posicionament original. Si això no funciona, sempre et queda dir-li que: "La inestabilitat de la teva pregunta precisaria per part meva un seguit de respostes contradictòries, la interconnexió de les quals no es pot expressar amb la coherència logocèntrica que m’exigeixes. Només puc dir-te que la realitat és més desigual que les increibles (des)representacions que aquí tindríem temps d’explorar".

Extret de l’article "How to be postmodern: Humor", d’Andrew C. Bulhak. Publicat el 20 de juny del 1995 al fòrum electrònic alt.postmodern
 
 
 
 

"SOM MOLTES PERSONES, A LA VEGADA"
 

Oportunista, abanderada del postmodernisme, la primera antropòloga del ciberespai... a Sherry Turkle, li han dit de tot. El seu pecat? Submergir l‘ànima als ordinadors per estudiar com la moldegen.

 L’any passat va ser el seu. La publicació del llibre "Life on the Screen. Identity in the age of Internet" (Vida a la pantalla. La identitat als temps d’Internet)  -que ens agradaria veure aviat traduït-, on assegurava que els ordinadors giraran com un mitjó la nostra psique, la va convertir en nova gurú de la gent connectada. La revista "Wired" li dedicava, a l’estiu, una portada i tothom va començar a preguntar-se: qui és Sherry Turkle? Una dona nordamericana, psicòloga i sociòloga, de 38 anys, que està convençuda que vivim un moment de pas, de caos, entre el món antic i la nova era. I la clau, explica, és la tecnologia. Les nostres ments seran traspassades a les màquines?
 "Algú ha tingut aquesta fantasia, que forma part de la mitologia de la informàtica, però jo no. Més aviat, la seva presència farà que ens preguntem fins a quin punt les persones som màquines -d’alguna manera, som màquines bioquímiques- i què vol dir exactament la idea d’"intel.ligència"", ens alliçona Turkle. Més que en un traspàs de la ment, pensa en una projecció, en el sentit més psicològic del terme: si l’ordinador té memòria i orelles, per què no pot tenir sentiments i, a la vegada, provocarnos-en?
 De fet, segons Turkle, les noves generacions, filles de la informàtica, ja estan començant a canviar el chip: "Veuen l’ordinador com una màquina amb psicologia, li donen atributs que abans només associàvem als humans". Creuen vius els ordinadors? "Saben que no tenen vida física, però creuen que la tenen psicològica", assegura i compara l’ordinador amb un personatge de còmic,  Rorschach ("Watchmen"), que porta una màscara plena de taques incoherents i mutants. La pantalla i, per extensió, el ciberespai, són també màscares -o interfícies- plenes d’objectes, que provoquen en el subjecte mil emocions. Igual que als tests psicològics d’assocació d’idees -un d’ells porta el nom de Rorschach-, on et mostren dibuixos que t’inspiren "outputs".
 "Descobrir-nos els diferents aspectes portarà la consciència a un nivell superior", augura Sherry Turkle. Filla espiritual de l’ideari de Freud, la psicòloga s’ha passejat per tots els racons de la Internet, especialment pels sinistres MUD, on la gent juga a rol (adoptar identitats) a distància i, amb tècniques de realitat virtual, construeix el cos que vol per viure al nou món. "Contràriament a la televisió, que és unidireccional i on no pots entrar, el ciberespai t’ofereix la possibilitat d’existir-hi, de ser-hi, fet que no vol dir que hagis de tenir-ne ganes".
 Depen, si et convé un bon bany de psicoanàlisi... La relació amb les màquines pensants et fa adonar, rebla Turkle, "que ets moltes persones a la vegada. La pantalla, amb múltiples finestres que es poden tancar i obrir, és una metàfora de les nostres vides: som simultàniament en diferents finestres, o móns, o realitats, on estem representats i actuem de formes diferents".  Recíprocament, diu la psicòloga, també és fonedís, enganyós i canviant allò que ens envolta: "Cada cop més, ens acostumem a tractar amb representacions dinàmiques de la realitat: els experiments, per exemple, ja es fan amb probetes virtuals. Vivim en la cultura de la simulació".
 Les seves teories i les d’alguns més que l’acompanyen en l’aventura són l’avantguarda de l’onada de Postmodernisme que està revifant-se al món "informàtico-connectat". Allò que escriviren Nietzsche o Heidegger ho estan fent real els nous temps infotecnoelectritzants. No existeix la veritat única sinó un coneixement local i provisional de les coses. No tenim la suficient capacitat per copsar tota la complexitat de la realitat ni, encara menys, de nosaltres mateixos. No sabem res. El món és fluïd, el canvi és constant. I, com també deien Einstein i Calderón de la Barca, tot és relatiu.
 
 
 

ÉS VIGENT EL POSTMODERNISME?
 

José Antonio Marina.
"Els ideals del postmodernisme han calat molt fort en la cultura i ja han passat "a les placetes", que diria Ortega. Ara mateix, estan tenint molt èxit als Estats Units, en moviments feministes, d’antropologia cultural, de sociologia de la ciència, de psicoteràpia... Però jo ja em sento post-postmodernista, crec que s’ha de recuperar la modernitat, tornar a la feina de síntesi perquè, si no, hi haurà una devaluació generalitzada en tot. La fragmentació del subjecte i la disgregació dels projectes poden portar a problemes seriosos en el comportament i la convivència".

Àngel Castiñeira
"El PM com a tendència artística està superat/abandonat/oblidat. I el PM com a corrent filosòfic ha fet ja la seva feina: no és vigent com a moviment reactiu sinó com a actitut majoritàriament assumida. El corrent PM, com a tal, ja ha dit tot el que havia de dir -l’exhauriment dels ideals utòpics de la modernitat-. I crec que ha valgut la pena. Què en queda? Bàsicament les actituts: una manera diferent d’apropar-se a la realitat i al coneixement. Així com som cristians "malgre nous", som també postmoderns "malgre nous"".
 

Josep Ramoneda
"El postmodernisme ha estat efímer, com no podia ser altrament, donada la seva debilitat estètica i conceptual. La posta en qüestió de la modernitat que significà és una herència positiva: la desmitificació de les avantguardes, la convicció que no tot és possible, la necessitat de retornar a la inicial capacitat crítica del modernisme. Però queda com un episodi anecdòtic, finalment concentrat en l’arquitectura i el disseny. Correspon a un període de debilitat de la cultura, enfront l’apoteosi del diner i l’enorme abisme de desigualtats que ha provocat".
 

Xavier Rubert de Ventós
"Gràcies al postmodernisme vam veure que no havíem inventat la pòlvora. Però ha desaparegut la necessitat de dir-ho emfàticament. Les seves idees -la delicadesa, el no anar al gra, saber que entre les paraules i les coses hi ha una distància- s’han tornat banals: el modernisme ja ha deixat de ser una forma de pensar i el postmodernisme està passant a ser una manera general de pensar que, per tant, acaba quan és digerida. Jo no uso la paraula "postmodernista", per pudor, per discreció, em sembla molt "modernista", però, en el fons, m’hi sento molt identificat".