JA SOM POSTMODERNS... O NO?
Aquesta és la sensació que corre pels passadissos de l’acadèmia: les teories postmodernistes, que sacsejaren la intel.lectualitat fa vint anys, han baixat dels núvols, s’han fet carn i habiten entre nosaltres. La fragmentació de la realitat, la fi de l’autoritat, el relativisme, han parit els seus monstres en la societat de fi de mil.leni gràcies a un aliat en qui els pioners no van caure: la màquina.
Mercè Molist
Oficialment, tot l’embolic va començar amb "La condition
postmoderne", un llibre publicat el 1979. El seu autor, Jean François
Lyotard, parlava allà d’una nou concepte que havia après
als Estats Units, "postmodernisme", i que encantà la intel.lectualitat
francesa. Jean Baudrillard, Gilles Lipovetsky, Gianni Vattimo, Derrida,
Foucault, Serres, Lévinas, Deleuze... ja estaven, llavors, jugant
amb la nova consigna: la il.lustració, el progrés i la raó
estaven mortes o, com digué Michel Leiris: "La modernitat s’ha convertit
en merdonitat".
Invocant els esperits rebels de Nietzsche, Marx, Benjamin
o Heidegger, els apòstols del postmodernisme van declarar acabada
l’Era Modernista (culte a la novetat, optimisme històric i fe cega
en la ciència), que havia nascut amb el Renaixement i sucumbí
amb la segona Guerra Mundial. Ho diu Lyotard: "Amb la solució final,
la introducció de noves tecnologies a la guerra, l’ús sistemàtic
de la destrucció de poblacions civils, és innegable que s’opera
un canvi. Els ideals de la modernitat són obertament violats".
El dia després, al camp de batalla, un nou "estat d’ànim
o, millor, un estat d’esperit" (Lyotard) arrossegarà les ments
més sensibles fins que, amb una altra guerra, la primera postmoderna,
la irreal Guerra del Golf, culminarà el període d’incubació
i la idea es farà carn. Durant els darrers vint anys, alguns lemes
han anat fent forat, com el de la fi de la història i dels metarelats.
I avui, diu Vattimo: "La realitat, per a nosaltres, és més
aviat el resultat de creuar-se i contaminar-se (en el sentit llatí)
les múltiples imatges, interpretacions, re-construccions que distribueixen
els mitjans de comunicació en competència mútua i,
per suposat, sense cap coordinació ‘central’".
Al seu costat i enfrontats, crítics ferotges com Jürgen
Habermas ens han previngut i ens prevenen del neoconservadorisme que representa
el postmodernisme; el món buit, a mercè de l’statu-quo i
del "passotisme", el no-fem-res-perquè-res-és-real. Però,
avui, qui crida més són els americans i el seu clam és:
"Ja som postmoderns". La cultura de masses, el boom dels mitjans de comunicació,
de les minories, de les subcultures, la consciència de la pluralitat,
les concepcions múltiples sense denominadors comuns, el rebuig de
les jerarquies, l’alteritat, la paradoxa, la ciència especulativa,
la incertesa, la discontinuitat, el bricolatge ideològic, la transversalitat,
el simbolisme, la crisi constant, el caos, la mort de la veritat, la cultura
del simulacre, l’home postreligiós, el consum hedonista, el nihilisme
i el retorn de Dionís a la terra, a finals dels 90, estan fent certa
la sentència de Nietzsche: "El món real es converteix en
fàbula".
McLuhan i Blade Runner
Coincidint amb la paranoia de la fi del mil.leni, una nova onada
d’esperit postmodernista recorre el món, vingut, com fa vint anys,
dels Estats Units. Alianza editava, fa pocs mesos, la traducció
del llibret de David Lyon, "Postmodernidad", una mena de manual "aprengui-ho
en quinze dies" on es declara inaugurada la nova Era Postmoderna. Les constatacions
de Lyon són un refregit del que ja havien dit els seus mestres però,
atenció, hi destaca, dos elements crucials: la cultura del simulacre
-idea de Baudrillard- i el paper de les innovacions tecnològiques
i els seus fills, els mitjans de comunicació, en el canvi de consciència
col.lectiva, com ja ens avançà McLuhan.
"¿Està naixent un nou tipus de societat, potser
estructurada al voltant dels consumidors i el consum, en comptes dels treballadors
i la producció?", es pregunta Lyon per, seguidament, declarar "pel.lícula
postmoderna per excel.lència" la futurista "Blade Runner". Hi diu,
també: "És astoradora l’escassa atenció que han prestat
a la qüestió de la tecnologia les teories de la postmodernitat
(...). Els aspectes socials relacionats amb les noves tecnologies s’haurien
de reintegrar a la sociologia dels Estats Units". I en això estan
alguns equips de sociòlegs, com la nordamericana Sherry Turkle qui,
també fa pocs mesos, treia nou llibre: "Life on the Screen" (Vida
a la Pantalla).
Les teories de Turkle i Lyon són obres devotes de la cultura
de la simulació i la hiperrealitat: "La vida es dissol en la televisió.
Els nous mitjans electrònics presagien un món de purs simulacres,
de models, codis i digitalitat, d’imatges que es converteixen en "realitat"
o, més aviat, que fan desaparèixer la distinció entre
el món real i el d’aquests mitjans omnipresents", escriu Lyon i
afegeix, per entendre’ns: "La cultura del consum i Disneylandia com a utopia".
Sherry Turkle tira més cap a la psicosociologia per investigar
la nova identitat que està sorgint de la revolució tecnològica
-Internet, realitat virtual, etc-. Ella parla de les "múltiples
màscares del personatge postmodern, que interactua amb les màscares
dels altres". Els ordinadors s’han convertit en acceleradors de partícules,
que expandeixen fins l’infinit la percepció i la subjectivitat de
l’individu. L’exploració, la reinterpretació, la multiplicitat,
la interdisciplinarietat es fan reals al nou món electrònic,
en una dansa salvatge amb les "raves" i la interacció com a nou
moviment de moda. Estudies o interactues? "Sóc un eremita amb una
connexió a Internet que intenta viure un estil de vida neoarcaic
basat en l’autosuficiència i en bolets mentre que, al mateix temps,
estic totalment compromès amb un postmodernisme radical que abraça
la World WideWeb i les noves tecnologies de la comunicació com la
nostra millor esperança per construir una civilització sana",
deia, en una recent entrevista a "Ajoblanco", Terence McKenna, reconegut
deixeble de Timothy Leary (per cert, el primer màrtir postmodern).
El missatge és clar: estem ficats i ficades, fins al coll,
en la cultura del max mix. Som postmoderns, encara que no ens en sabem
avenir. "L’ascens de la cultura dels mitjans i, especialment, dels ordinadors,
ha fet reals les idees postmodernes que dormien a les aules de l’acadèmia.
Milions de persones estan sent xuclades per pantalles que els mostren realitats
fragmentades, fabricades, manipulades", escrivia, no fa gaire, Bill LeFurgy
a l’excel.lent revista electrònica "Culture in Cyberspace".
Jocs electrònics
El pensament postmodernista està vivint una autèntica
història d’amor amb Internet, el nou món descentralitzat
on s’ha demostrat que el caos és possible i suportable. Mark Poster,
a l’estudi "Postmodern Virtualities", ho deixa clar: "Un participant assidu
als MUDs (Multi User Dungeons, llocs on es juga a rol a Internet) m’assegurava
que arriba un moment que tens la sensació que hi ha alguna cosa
que engloba les dues realitats, l’ordinària i la de ficció.
L’efecte dels nous mitjans, com la Internet i la realitat virtual, es de
multiplicació de les diferents "realitats" que hi ha a la societat".
Mentre les comunitats virtuals prenen el lloc a les tradicionals,
l’art esdevé mirall trencat d’aquest sense-sentit-tammateix-amb-sentit.
Totes les cartes que s’estan escrivint, els uns als altres, els cibernautes
són literatura, diu Mark Poster. Històries múltiples
i múltiples lectors que, amb la World Wide Web i l’hipertext, es
multiplica i expandeixen en vés a saber quants sentits diferents,
que fan real allò tan conceptual de la mort dels meta-relats. La
ficció postmoderna -sigui en llibres o en pel.lícules o en
performances- només mostra fragments de la veritat, inabastable,
a l’espectador. Som al món de l’autor múltiple (Wim Wenders,
David Lynch...), de les múltiples interpretacions i de la forma
múltiple en la creació artística: text, imatges i
so fan xup-xup dins l’olla dels filtris cíber-màgics.
Joyce, Andy Warhol, William S. Burroughs, Rimbaud, Borges, Italo
Calvino, Eco, Foucalt i Merce Cunningham són els referents on s’emmirallen
els nous artistes postmoderns. Trobareu les seves creacions penjades de
la xarxa, convertides en bits -són reals o il.lusions?-, en anàrquics
collages, en art bricolatge. A "Synthetic Pleasures (SP)", un documental
que s’exhibeix aquests dies als Estats Units -i que passà pel festival
de Valladolid, injutament sense pena ni glòria, la tardor passada-,
l’estètica de l’Home Elefant es barreja amb un plàstic i
camaleònic Michael Jackson, mentre quatre aborígens beuen
Pepsi Cola i una artista francesa, Orlan, eleva a obra d’art la cirurgia
estètica sobre el seu propi cos.
"La realitat està obsoleta?", es pregunta la directora
de "SP", Iara Lee, entre imatges de freaks i transhumanistes, tecnòfobs
i ravers, fanàtics de la realitat virtual i els vídeojocs,
extropians, hi tech hippies, transsexuals, amants del plàstic, neurocientífics,
robots, pornògrafs, cibernautes, futuristes, filòsofs, nanotecnòlegs
i devoradors de ciència ficció. És això postmodernisme?
I contesta el propagandista David Lyon: "S’estan produint transformacions
socials i culturals sense precedents i és indiferent si el terme
postmodernitat és el més apropiat o no per caracteritzar-les.
L’important és entendre què està passant".
Busca per
Postmodern Culture - MIT Libraries Ejournal Collection.
http://bion.mit.edu:80/ejournals/b/n-z/.unindexed/PMC
Synthetic Pleasures
http://www.caipirinha.com
Postmodern AnXst
http://www.anxst.com/postmodern
Postmodern Links
http://ea.uci.edu:80/indiv/conark/postmodern_links.html
Our Postmodern Life
http://www.channel1.com/~ssking/pomo.htm
"Postmodern Virtualities". Mark Poster
http://www.hnet.uci.edu/mposter/writings/internet.html
"En torno a la posmodernidad". G. Vattimo y otros. Ed. Anthropos, 1994.
"Postmodernidad". David Lyon. Alianza Editorial, 1996.
COM SER PM
Primer. El llenguatge planer és massa realista, modernista
i obvi. Per parlar postmodernísticament calen metàfores,
paròdies, un estil políticament correcte..., la indeterminació
com a tècnica d’expressió. Per exemple, imagina que vols
dir: "Hem de parar atenció als punts de vista de la gent que està
fora de la societat occidental". Postmodernistament parlant, seria millor
parlar de "veus" o de "múltiples veus" que no de "punts de vista".
Afegeix-hi un adjectiu com "intertextual" i, en comptes de parlar de "gent
que està fora" parla dels "altres postcolonials".
Segon. Utilitza tots els sufixos, prefixos, guions, subratllats,
parèntesis i filigranes que pugui fer el teu ordinador (absolutament
necessari per escriure postmodernistament). Per anar ràpid, hi ha
una trampa: fes tres columnes. A la primera, posa-hi prefixos com pre-,
post- o hyper- . A la segona, conceptes com alienant, antisocial o, encara
millor, sigues ambigu i barreja paraules com antisocial/seductor. Per fi,
a la tercera, uns quants noms propis que sonin bé a tothom -que
sigui postmodernista- com Baudrillard o McLuhan. I així, et sortiran
coses com: "Les pre/post/espacialitats de la hypercontemporaneïtat
contra-arquitectural ens (re)meten a una ambivalent recurrencialitat
antisocial/seductora, ja enunciada en un discurs a/sexuat-Baudrillenc de
granulada subjectivitat".
Tercer. Cal tenir present el perill que, un moment o altre, algú
et digui que no enten què li dius. Llavors, has de fer-li veure
que s’ha perdut en algún punt de la teva explicació, i regalar-li
un altre doll de discurs postmodernista per "simplificar" o "clarificar"
el teu posicionament original. Si això no funciona, sempre et queda
dir-li que: "La inestabilitat de la teva pregunta precisaria per part meva
un seguit de respostes contradictòries, la interconnexió
de les quals no es pot expressar amb la coherència logocèntrica
que m’exigeixes. Només puc dir-te que la realitat és més
desigual que les increibles (des)representacions que aquí tindríem
temps d’explorar".
Extret de l’article "How to be postmodern: Humor", d’Andrew C. Bulhak.
Publicat el 20 de juny del 1995 al fòrum electrònic alt.postmodern
"SOM MOLTES PERSONES, A LA VEGADA"
Oportunista, abanderada del postmodernisme, la primera antropòloga del ciberespai... a Sherry Turkle, li han dit de tot. El seu pecat? Submergir l‘ànima als ordinadors per estudiar com la moldegen.
L’any passat va ser el seu. La publicació del llibre "Life
on the Screen. Identity in the age of Internet" (Vida a la pantalla. La
identitat als temps d’Internet) -que ens agradaria veure aviat traduït-,
on assegurava que els ordinadors giraran com un mitjó la nostra
psique, la va convertir en nova gurú de la gent connectada. La revista
"Wired" li dedicava, a l’estiu, una portada i tothom va començar
a preguntar-se: qui és Sherry Turkle? Una dona nordamericana, psicòloga
i sociòloga, de 38 anys, que està convençuda que vivim
un moment de pas, de caos, entre el món antic i la nova era. I la
clau, explica, és la tecnologia. Les nostres ments seran traspassades
a les màquines?
"Algú ha tingut aquesta fantasia, que forma part de la
mitologia de la informàtica, però jo no. Més aviat,
la seva presència farà que ens preguntem fins a quin punt
les persones som màquines -d’alguna manera, som màquines
bioquímiques- i què vol dir exactament la idea d’"intel.ligència"",
ens alliçona Turkle. Més que en un traspàs de la ment,
pensa en una projecció, en el sentit més psicològic
del terme: si l’ordinador té memòria i orelles, per què
no pot tenir sentiments i, a la vegada, provocarnos-en?
De fet, segons Turkle, les noves generacions, filles de la informàtica,
ja estan començant a canviar el chip: "Veuen l’ordinador com una
màquina amb psicologia, li donen atributs que abans només
associàvem als humans". Creuen vius els ordinadors? "Saben que no
tenen vida física, però creuen que la tenen psicològica",
assegura i compara l’ordinador amb un personatge de còmic,
Rorschach ("Watchmen"), que porta una màscara plena de taques incoherents
i mutants. La pantalla i, per extensió, el ciberespai, són
també màscares -o interfícies- plenes d’objectes,
que provoquen en el subjecte mil emocions. Igual que als tests psicològics
d’assocació d’idees -un d’ells porta el nom de Rorschach-, on et
mostren dibuixos que t’inspiren "outputs".
"Descobrir-nos els diferents aspectes portarà la consciència
a un nivell superior", augura Sherry Turkle. Filla espiritual de l’ideari
de Freud, la psicòloga s’ha passejat per tots els racons de la Internet,
especialment pels sinistres MUD, on la gent juga a rol (adoptar identitats)
a distància i, amb tècniques de realitat virtual, construeix
el cos que vol per viure al nou món. "Contràriament a la
televisió, que és unidireccional i on no pots entrar, el
ciberespai t’ofereix la possibilitat d’existir-hi, de ser-hi, fet que no
vol dir que hagis de tenir-ne ganes".
Depen, si et convé un bon bany de psicoanàlisi...
La relació amb les màquines pensants et fa adonar, rebla
Turkle, "que ets moltes persones a la vegada. La pantalla, amb múltiples
finestres que es poden tancar i obrir, és una metàfora de
les nostres vides: som simultàniament en diferents finestres, o
móns, o realitats, on estem representats i actuem de formes diferents".
Recíprocament, diu la psicòloga, també és fonedís,
enganyós i canviant allò que ens envolta: "Cada cop més,
ens acostumem a tractar amb representacions dinàmiques de la realitat:
els experiments, per exemple, ja es fan amb probetes virtuals. Vivim en
la cultura de la simulació".
Les seves teories i les d’alguns més que l’acompanyen
en l’aventura són l’avantguarda de l’onada de Postmodernisme que
està revifant-se al món "informàtico-connectat". Allò
que escriviren Nietzsche o Heidegger ho estan fent real els nous temps
infotecnoelectritzants. No existeix la veritat única sinó
un coneixement local i provisional de les coses. No tenim la suficient
capacitat per copsar tota la complexitat de la realitat ni, encara menys,
de nosaltres mateixos. No sabem res. El món és fluïd,
el canvi és constant. I, com també deien Einstein i Calderón
de la Barca, tot és relatiu.
ÉS VIGENT EL POSTMODERNISME?
José Antonio Marina.
"Els ideals del postmodernisme han calat molt fort en la cultura i
ja han passat "a les placetes", que diria Ortega. Ara mateix, estan tenint
molt èxit als Estats Units, en moviments feministes, d’antropologia
cultural, de sociologia de la ciència, de psicoteràpia...
Però jo ja em sento post-postmodernista, crec que s’ha de recuperar
la modernitat, tornar a la feina de síntesi perquè, si no,
hi haurà una devaluació generalitzada en tot. La fragmentació
del subjecte i la disgregació dels projectes poden portar a problemes
seriosos en el comportament i la convivència".
Àngel Castiñeira
"El PM com a tendència artística està superat/abandonat/oblidat.
I el PM com a corrent filosòfic ha fet ja la seva feina: no és
vigent com a moviment reactiu sinó com a actitut majoritàriament
assumida. El corrent PM, com a tal, ja ha dit tot el que havia de dir -l’exhauriment
dels ideals utòpics de la modernitat-. I crec que ha valgut la pena.
Què en queda? Bàsicament les actituts: una manera diferent
d’apropar-se a la realitat i al coneixement. Així com som cristians
"malgre nous", som també postmoderns "malgre nous"".
Josep Ramoneda
"El postmodernisme ha estat efímer, com no podia ser altrament,
donada la seva debilitat estètica i conceptual. La posta en qüestió
de la modernitat que significà és una herència positiva:
la desmitificació de les avantguardes, la convicció que no
tot és possible, la necessitat de retornar a la inicial capacitat
crítica del modernisme. Però queda com un episodi anecdòtic,
finalment concentrat en l’arquitectura i el disseny. Correspon a un període
de debilitat de la cultura, enfront l’apoteosi del diner i l’enorme abisme
de desigualtats que ha provocat".
Xavier Rubert de Ventós
"Gràcies al postmodernisme vam veure que no havíem inventat
la pòlvora. Però ha desaparegut la necessitat de dir-ho emfàticament.
Les seves idees -la delicadesa, el no anar al gra, saber que entre les
paraules i les coses hi ha una distància- s’han tornat banals: el
modernisme ja ha deixat de ser una forma de pensar i el postmodernisme
està passant a ser una manera general de pensar que, per tant, acaba
quan és digerida. Jo no uso la paraula "postmodernista", per pudor,
per discreció, em sembla molt "modernista", però, en el fons,
m’hi sento molt identificat".