MENTIDES DE PERIODISTA
 

Li havien dit, confidencialment, que el poeta Paul Claudel arribava l'endemà a Barcelona. I el jove periodista Ibáñez Escofet cometé l'error de comentar-ho a Claudi Colomer, director d'El Correo Catalán.
-Publiqui-ho- em va dir amb un to peremptori.
-És que el compromís moral...
-Miri, la moral del periodista no té res a veure amb la moral de l'home del carrer. És més moralment bo el periodista que no té escrúpols quan es tracta de notícies".

"La memòria és un gran cementiri". Manuel Ibañez Escofet. Ed. 62

Mercè Molist
 Diu que de periodistes que segueixen els consells de Claudi Colomer n'hi ha una bona colla. La majoria comet penes menors: disfressar-se, amagar la identitat o mentir per aconseguir la informació, trampes "blanques" de la professió que després s'expliquen amb un somriure. Siscu Baiges, de COM Ràdio, assegura que la mentida més usual és dir al porter de l'edifici "que vas al segon primera perquè et deixi entrar i remenar les bústies". Però n'hi ha més: els periodistes especialitzats en reportatges detectivescos se les pensen totes. "Cadascú s'espavila com pot", suggereix Jordi Bordas, ex-equip d'investigació a La Vanguardia.
 "Els americans -explica Montse Quesada, catedràtica de periodisme d'investigació a la Universitat Pompeu Fabra- recomanen usar l'atractiu sexual per obtenir informació". Aquí no som tan bèsties i, com a màxim, tenim una Maruja Torres que es va fer nòvia d'un soldat de la Legió per escriure un reportatge sobre aquest cos de l'exèrcit. No falten tampoc els espavilats que han entrat com a clients en cases de relax per després explicar-ho.
 L'estela de Günter Wallraf acompanya els periodistes que s'inventen noves identitats. "Per no perdre naturalitat, perquè no es creï la distància", asseguren. Pep Bosch, ilustre paparazzo, prenia el sol 'disfressat' de nudista mentre, a l'abast de la seva càmera, Marta Sánchez es canviava de banyador darrera unes roques de les Illes Verges. "Les comprà Interviu però no les va publicar. Amb elles aconseguiren que Marta Sánchez els fes un nu total, i per la quarta part del que demanava".
 Hi ha gent que s'ha vestit de mendicant, de torero, de jutge, de capellà, de policia secreta, per tenir la foto, l'entrevista o el document somiat. N'hi ha, com Pepe Rodríguez o Dionisio Giménez, que han canviat de personalitat fins a extrems mentals duríssims. Rodríguez és conegut per haver-se infiltrat a la secta Moon: "Volia viure tot el procés de manipulació. Em vaig preparar psicològicament per aguantar molta tensió, treballava per calaixos: la meva personalitat fingida estava formada per tres calaixos o persones de les quals en sabia la vida. Així mai em podria equivocar en les reaccions". Abans d'entrar a la secta, signà davant notari l'autorització per ser rehabilitat a la força si es negava a abandonar-la.
 Però no ens posem tètrics. Gema Majadas també és coneguda, des d'Onda Rambla, per les mentides que diu. Ha convertit la tècnica del micròfon ocult en un art radiofònic. S'ha disfressat de monja, de somnàmbula, de travesti, de malalta, s'ha inventat que nevava al Tibidabo, que li havia tocat la loteria, que paria en un taxi... La mentida com a show per descobrir les reaccions de l'audiència. "Mai se m'escapa el riure", assegura. La seva gran història és el desenmascarament d'un timador que oferia feina si li compraves un camió: "Amb David Mairal -tècnic i company d'aventures-, ens vam fer passar per un matrimoni. Mentre demanaven explicacions, garanties, que tothom sentia per la ràdio, algú els va avisar. Dues grasses i un gras ens van acorralar però vam fugir en la confusió". Ha tingut mai por? "El directe és la meva arma".
 Bon moment per parlar de les tecnologies que ajuden a la mentida periodística. Pepe Rodríguez, a més d'amb confidents, treballa sempre amb magnetòfon ocult. "He anat tantes vegades al jutjat i m'ha lliurat de tants embolics", sospira. A la televisió també amaguen les càmares i, així, la BBC treu excel.lents reportatges sobre tortura infantil a la Xina o Línea 900 de TVE adopta il.legalment nens a Rumania per després denunciar-ho.
 

Les mentides dels avis

 L'engany és, a vegades, l'única manera de treure'n l'entrellat i un mètode antiquíssim per satisfer la curiositat sense provocar susceptibilitats. El seu ascens ha corregut paral.lel al de la història del periodisme. Als temps de l'arribada d'immigrants de Múrcia, Carles Sentís s'infiltrava als autobusos que els portaven aquí i ho escribia al "Transmiserià" per a Mirador. Mentides, mitges veritats, disfresses... Com la d'Emili Granier Barrera, enviat per La Publicitat a la revolta anarquista de la Conca del Cardoner, convertit en voluntari de la Creu Roja perquè l'exèrcit no hi volia periodistes. I en Josep Pla, que enviava cròniques copiades dels diaris francesos quan era corresponsal a Paris. Però la mentida més bestialment catalanesca només podia sortir d' Avel.lí Artís-Gener: Portava la secció "I un be!" a El Be Negre on compilava errors periodístics; i a la vegada era redactor del Diari Mercantil. Un petit sisme sacsejà Andalusia i titolà al Diari: "A Sevilla hi ha hagut un intent de terratrèmol". Retallà després la notícia i la portà a El Be Negre. Eren tres pessetes.
Amb la guerra i la post-guerra s'acabava la broma, que renaixeria als anys 60. Darío Vidal, de Tele-Expres, es disfressà d'obrer per destapar les empreses que buscaven treballadors a canvi de quedar-se'ls una part del sou: "Yo fui subastado en la Plaza Urquinaona". La censura afilà l'enginy "mentider" dels periodistes: als 70, Tomàs Garcia Arnalot enganyà els responsables de TVE per poder entrevistar a televisió el president de la Unió de Pagesos: "Arandes -el cap- em va preguntar: què és això del Pepe Jai? i li vaig dir: un pagès de la vinya del Vendrell, tu. I va passar".
 Amb tal descaro esclatà la Transició, adorada per tots els periodistes que s'han sentit Robin Hood, revestits de funció social. El País inaugura la moda del periodisme d'investigació -que per cert abandona molt aviat- i saltar-se les barreres és el repte. La Vanguardia, Cambio 16, Tiempo, Teleobjectivo (TVE) s'afanyen a muntar els seus equips. Montse Quesada, catedràtica de Periodisme d'Investigació i Criminòloga, ens situa: "El temps bo va ser entre el 79 i el 84. Ara, tots aquests fan reality shows".
 Jaume Reixach coincideix en el discurs: "Estan absolutament domesticats. Es confon la responsabilitat amb la covardia. Tinc col.legues que n'estan fins els nassos. Ens contracten per callar". Doncs, què ha passat? Pepe Rodríguez: "Hi havia una cantera de periodistes, però els han anat marginant, massacrant. Els directius, que només pensen en la productivitat, els han convertit en buròcrates". Hi ha temes que no es toquen. Hi ha interessos creats. Hi ha una dansa enganxosa mitjans-política. "No interessa saber perquè plora la nena, sinó que plora. Té molt èxit, molt consum", metaforitza Bru Rovira.
 

Camaleó

 El frau periodístic que darrerament té més ressò, base fins i tot d'una teoria conspiràtoria, és la mentida al públic. Janet Cookie fa de cas paradigmàtic: guanyà el Pulitzer als anys 80, amb un reportatge inventat sobre un nen de vuit anys addicte a l'heroïna. El programa "Camaleó" de TVE, on s'informava d'un fals cop d'estat a la llavors Unió Soviètica, va portar fins a Catalunya la pràctica d'enganyar al públic, que coneixeríem més durament i sense complicitats durant la Guerra del Golf.
 La llegenda està plena de corresponsals informant de la famosa guerra Irak-Kuwait des d'hotels de cinc estrelles, sense conèixer per a res el terreny de combat. Tampoc oblidem les mentides tipus "ocell brut de petroli" que ens va colar la CNN en aquella infausta Guerra del Golf. I n'hi ha més: un periodista francès era notícia no fa gaire per haver manipulat una roda de premsa de Fidel Castro i donar-la com a exclusiva.
Qui té por de l'amenaça?
 A Jaume Reixach li va passar un cas com un cabàs per dir mentides. "Un capellà de Cubelles s'ho havia muntat per gestionar el llegat d'un ric d'allà, que contenia una col.lecció d'art de la qual no se'n sabia res. Em vaig fer passar per un estudiós de l'art, per accedir-hi i saber-ne el preu. Un cop fet el reportatge, me'l vaig trobar pel carrer". Imagineu la bronca?
 Pepe Rodríguez és un expert en evitar represàlies. Guarda informació que només donarà al jutge i té mil situacions previstes per si l'enganxen 'in fraganti'. "Improvisar ràpidament, no dubtar mai" és el seu lema. En un castell de fatxes on feia "visita turística" (remenant arxius i fotografiant-los) se li van presentar vint sectaris. Agafà aire i els tancà la porta als nassos: "Estic treballant i no se'm pot molestar fins d'aquí a dues hores".
 Jordi Corachán, de El Periódico, posa la veu als que passen d'anar de justiciers: "M'han fet vigilàncies a casa per coses del CESID. Una vegada em van tirar la porta. Investigant policies, he tingut amenaces velades. I quan un és pare de família, que no se li demani ser un heroi". Corachán posa una mica de seriositat a l'aventura: "Els periodistes no diem mentides. Ens equivoquem. O ens fallen les fonts. O ens utilitzen per fer córrer històries". S'hi enfronta Pepe Rodríguez: "Sempre s'ha de cometre un delicte per donar bona informació".
 L'etern debat és si serveixen per a alguna cosa la deontologia i el Codi Ètic del Col.legi de Periodistes. "Considero espionatge industrial no dir que ets periodista", explica Joaquim Roglán. "És una traïdoria", el secunda Corachán. The Independent publicava l'estiu passat una enquesta als polítics britànics que pujava els periodistes al rànquing dels professionals considerats més deshonestos.
 Però Pepe Rodríguez veu les coses més radicalment: "Qui parla d'ètica? Els que fan terrorisme des de les columnes d'opinió? Els que tenen elements socials damunt la taula i no els publiquen perquè el director no ho vol o hi està implicat un anunciant del diari? Si he de robar, i potser anar a la presó, per avisar la població d'una cosa important, ho faig". L'atura Josep M. Huertas, de El Periódico: "L'obligació d'informar no vol dir atropellar i fotre la gent". Jordi Corachán té el secret per evitar-se aquests maldecaps ètics: "Val més tenir bones fonts. No gaires. Vint t'ho resolen tot".
 
 

BATALLETES
 

YALE (Felipe Navarro). Volia entrevistar el primer segrestador aeri espanyol, un noi que intentà desviar a Albània l'avió de Madrid a Saragossa. El jutge no hi deixava parlar. Li va dir que Radio Europa havia difós la notícia que l'havien torturat i per això no l'exhibien a la premsa. Mentida podrida! Però tingué el permís. (també s'explica que robava dels jutjats, però és llegenda impossible de comprovar).

JAIME ARIAS. Frank Sinatra acabava d'arribar a l'aeroport de Barcelona. El va confondre per un intèrpret. Arias seguí la confusió i aconseguí l'exclusiva: l'actor i cantant portava a la maleta un collar de maragdes per regalar a Ava Gardner.
 

MARY MÉRIDA. Va saber que Charles Aznavour era a l'hotel La Gavina, de S'Agaró. Subornà un mosso per saber el número d'habitació. Entrà a l'hotel com a amiga seva i, un cop a dalt, se'l trobà dormint amb calçotets. Mérida li fa una foto i, quan es desperta, li canvia per una entrevista.
 

(N'hi ha més a "De profesión, periodista". Antoni Coll. Ed. Noguer, Barcelona, 1981)
 
 
 
 

GENT D'AVUI
 

DIONISIO, EL FOLL
 

 Dionisio Giménez, ex-director d'El Triangle, és un dels mentiders més justiciers sorgits de la daurada Transició. Els anys 80 i a Interviu. Es disfressà de detectiu per descobrir les empreses que feien llistes negres d'obrers; de cap de seguretat d'un banc per colar-se en una reunió del Gobernador Civil de Madrid; de tuberculós en un hospital que utilitzava estranys mètodes; de delegat de la Unicef per denunciar maltractaments en un reformatori... I en té escrit un llibre ("Fuera de Programa". Ed. Lifusa, Barcelona).
 La seva gesta més memorable es titula "El delirio de los psiquiatras terapeutizadores que querían la terapeutización de la terapéutica" i comença: "Estic a la recepció del manicomi Pedro Mata a la província de Tarragona i tinc davant meu la psiquiatra Rosa Soler". Sí, sí, es va fer passar per boig i convisqué amb malalts i metges sense perdre-hi la xaveta. Hi descobrí una mort en estranyes circumstàncies, tècniques sectàries de suposada curació i la pròpia força mental, imprescindible per a especialitzar-se en la mentida.
 
 

PEPE, EL DE LES SECTES
 

Pepe Rodríguez tenia una amiga, el psicodèlic any 1972, que va entrar als Hare Krishna. Quan la retroba dos anys més tard, decideix que un dia desemmascararà les sectes. Les estudia fins els 80 i s'introdueix a la Moon. "Volia viure tot el procés de manipulació. Em vaig preparar psicològicament per aguantar molta tensió. Treballava per calaixos: la meva personalitat fingida estava formada per tres calaixos o persones de les quals en sabia la vida. Així mai em podria equivocar en les reaccions". Infiltració planejadíssima. Abans d'entrar, signà davant notari l'autorització per fer-li rehabilitació si es negava a sortir de la secta. Pactà amb uns amics que al cap de tres mesos truquessin de part del seu pare, que el volia veure. "Vaig córrer a casa, a escriure el reportatge. En acabar, els vaig enviar una carta amb tota la veritat". Encara el busquen.
 
 

GEMA I EL MICRO OCULT
 

 Gema Majadas no para de dir mentides des de "Tarde de Todos" a Onda Rambla. Ha convertit la tècnica del micròfon ocult en un art radiofònic. Disfressada de monja, de somnàmbula, de travesti, de malalta. S'ha inventat que nevava al Tibidabo, que li havia tocat la loteria, que paria en un taxi. La mentida com a show. Periodista de pedra, no se li escapa el riure.
 I la gran història? Un timador oferia feina si compraves un camió per dos milions -no en valia ni un. Estava conxorxat amb un banc que feia el crèdit i al final acabaves sense camió i un deute de dos milions. "Amb David Mairal -tècnic i company d'aventures-, fèiem de matrimoni. Comencem a demanar explicacions, garanties. Algú els avisa que estan sortint per la ràdio. Ens acorralen dues grasses i un gras. N'entra un altre. Vam fugir en la confusió". Por? El directe és la seva arma.
 
 
 
 
 

QUI PARLA D'ÈTICA?
 

Serveix per a alguna cosa la Deontologia? Si més no, perquè força gent es negui a explicar-nos batalletes. A El País, l'estatut de la redacció prohibeix les mentides. En d'altres casos, la trampa desprestigia o no entra dins l'ètica personal. "És una traïdoria no dir que ets periodista", diu Jordi Corachán. "Ho considero espionatge industrial", secunda Joaquim Roglan.
 The Independent publicava aquest estiu una enquesta als polítics britànics que pujava els periodistes al rànquing dels professionals més deshonestos. Encara que a fora es porta més marxa, ningú de casa ho desmenteix, com a màxim fa passar al davant polítics i especuladors.
 Però de quina deshonestedat parlem? Pepe Rodríguez entra a sac: "Qui parla d'ètica? Els que fan terrorisme des de les columnes d'opinió? Els que tenen elements socials damunt la taula i no els publiquen perquè el director no ho vol o hi està implicat un anunciant del diari? Si he de robar i potser anar a la presó per avisar la població d'una cosa important, ho faig. Quan tinc escrit el reportatge, sempre presento una denúncia o una querella o aviso la policia. Per responsabilitat social". Ell s'ho fa i ell s'ho remena: "Estic disposat a pagar el preu per la meva ètica. I no aniré a buscar l'empar de la professió, que ja els conec".
 La resta de consultats s'ho agafa amb més calma. No ficar-se en propietat privada, no saltar-se la llei, no al xantatge i l'extorsió són els seus límits. "L'obligació d'informar no vol dir atropellar i fotre la gent", recorda Josep M. Huertas. I Jaume Reixach hi afegeix la seva personal ètica: "Mai no he fet res il.legal, com muntar escoltes telefòniques, però sí he contractat empreses perquè em busquin informació. No m'agrada camuflar-me".
 
 

MÉS OPINIONS
 

BRU ROVIRA: "El periodista no és un justicier. Però la informació és un bé públic i el ciutadà té dret a saber. Jo tinc la obligació d'informar. Però cal acomplir les normes socials i les lleis. No al xantatge i l'extorsió"
Es fa molt periodisme d'investigació per objectius polítics, no pel que el poble ha de saber

JOSEP M. HUERTAS es mostra condescendent: "El periodisme no està per sobre de qualsevol ètica. L'obligació d'informar no vol dir atropellar i fotre la gent. Jo sóc un ciutadà que fa de periodista, estic sotmès a les lleis. Per exemple, no amagaria un crim". No n'hi ha prou amb dir jo sóc un periodista i el públic té dret a la veritat
 

LLIBERT FERRI: "Em sembla fantàstic usar la mentida per fer un servei públic, per treure un tema a la llum"
 

PEP BOSCH: "No em fico mai en propietat privada. És el meu límit"
 

JORDI BORDAS: "Si no va més enllà de la picaresca, és tolerable. Però superar el límit de la llei no és justificable".
 

PEPE RODRÍGUEZ

Qui parla d'ètica? els que fan terrorisme des de les columnes, els que tenen elements socials damunt la taula i no els publiquen perquè el director no ho vol o hi està implicat un anunciant del diari?

Hisenda et ve a demanar a la porta si li has fet un frau? Té les seves vies, i fa lleis que fan legals els abusos d'autoritat.

El concepte moral varia en funció de les persones, de la fi i dels mitjans. És relatiu. Cal fer un debat amb un mateix.

El periodista ha de tenir habilitat per treballar en els buits legals. No passar a la il.legalitat

El periodisme no pot ser angelical ni mafiós

No tinc problema en mentir. Depen de les prioritats. Si he de disfressar-me i robar i potser anar a la presó per avisar la població d'una cosa important, ho faig. Estic disposat a pagar el preu per la meva ètica. I no aniré a buscar l'empar de la professió. Ja sabia què m'estava jugant.

Som la professió més deshonesta. Hi ha la mateixa deshonestitat en polítics i periodistes, quan tenen el poder. Però fa més mal un honest mediocre que un deshonest genial

Sempre, quan publico, faig intervenir la policia o el jutge. Sempre. Escric el reportatge i presento una denúncia o una querella o aviso la policia. Per responsabilitat social. Si no ho fas, ningú actuarà d'ofici. Només ho fan contra el
periodista.
 

JAUME REIXACH

Som professionals amb una funció social. Hem d'explicar a la gent el que passa.

Mai no he fet res il.legal com muntar escoltes telefòniques, però sí he contractat empreses perquè em busquin informació. Hi ha un llistó, i no m'agrada camuflar-me.

Tenim un paper històric en les societats occidentals: educar les institucions i la classe política. Els escàndols periodístics trenquen l'endogàmia de la casta política. Hem de vigilar permanentment, la gent ho agraeix, representem els seus interessos.

La informació per a qui se la treballa
 
 

Copyleft 2004 Mercè Molist.
Verbatim copying, translation and distribution of this entire article is permitted in any medium, provided this notice is preserved.