SÓN BOJOS ELS ESCRIPTORS?

Tothom perd oli per alguna banda. I els escriptors, asseguren els psicoanalistes, ho saben, ho viuen i ens ho expliquen als seus llibres. La relació entre la creació i la neurosi comença a ser una veritat científica que alimenten cada cop més estudis, tot i que els afectats no ho veuen gaire clar.

Mercè Molist
 Sigmund Freud va ser qui ho embolicà tot. A l’inventor de la psicoanàlisi, un dia del 1908, se li acudí escriure: "Els poetes i literats són, per a nosaltres, aliats preciosos, i cal posar ben alt llur testimoniatge perquè coneixen, entre el cel i la terra, moltes més coses de les que el nostre saber escolar està en condicions de revelar-nos. Són els nostres mestres en el coneixement de l’ànima".
 Al llarg d’aquest segle que aviat acabarem, els escriptors han conegut la psicoanàlisi i ella, a ells. Des dels surrealista Aragon fins l’encara obscur Joyce, passant per Beckett, Cortázar o Ionesco, el gran experiment ha estat "concedir la paraula al fantasma", com diu l’escriptor Guillem Viladot, pouar en els límits de la consciència per treure’n l’art. I, a la inversa, els psicoanalistes s’han dedicat a repassar vides i obres dels escriptors per descobrir-ne allò més tèrbol.
 Un dels últims llibres publicats sobre el tema, "Touched with fire: manic-depressive illness and the artistic temperament", de la professora nordamericana de psiquiatria Kay Jamison, mostra grans noms de la història de l’art, entre ells Hemingway, Lord Byron o Virgínia Woolf, víctimes -entre deu i trenta cops per damunt de la norma- de les més diverses depressions i assegura que hi ha una estreta relació entre certs desordres emocionals i la creativitat.
 No és cap secret que Antonin Artaud acabà boig de tan lúcid, que Dostoievski era epilèptic i depressiu, que a Kafka el torturava el sentiment de culpa, que Juli Verne, Lovecraft, Poe i Juan Ramón Jiménez patien depressions freqüents, igual que Verdaguer, Rodoreda, Víctor Català, Riba o Espriu -"em moro perquè no sé com viure", deia aquest últim. De tots s’han fet lectures psicoanalítiques, i tots n’han sortit amb alguna pota ranca. Ja ho diu José Costero, autor del llibre "13 suicidas": "Sobre la neurosi s’assenta bona part de la literatura més apassionant de tots els temps, que és un sac on caben totes les bogeries i obscurs instints que asseguren la supervivència de l’art".
 Que ho preguntin a Guillem Viladot, Biel Mesquida, Blai Bonet o Josep Maria Gironella, especialistes en buscar-se els monstres per expulsar-los en forma de mots. L’obra de Gironella està més que influenciada per una terrible depressió que patí als 33 anys, quan "Los cipreses creen en Dios" era un èxit de vendes i ell s’ensorrà en la malaltia desconeguda -"era el 1953 i no se’n parlava, de depressions"- que el portà a dos intents de suicidi i "una tristesa infinita, un abisme entre jo i el món, un desfici total, el cor fred".
 Amb electroxocs, fe religiosa, la seva dona i teràpies orientals, Gironella se’n va sortir, però encara tremola: "M’estranya que Dant, quan parla de l’infern, no hi posi la depressió". De llavors, li ha quedat una gran afició a visitar manicomis i cementiris, trenta obres publicades on es toca sovint el tema i una encara inèdita Enciclopèdia de la Mort. "Era tanta la meva vocació, que m’acabaven de fer l’electroxoc, quan encara estàs somnàmbul, i ja em posava a la taula, a escriure coses inconnexes. Després, rellegint-les, hi he trobat intuicions poètiques que, en estat normal, no hauria tingut mai".

Tothom és boig
 Però no tothom fa novel.la psicològica i veu tan clar el lligam. Cal estar boig per ser escriptor? "Tothom és boig", diu Pere Folch, reputat psicoanalista que lamenta que molts autors es prenguin "termes com deprimir-se, tenir angoixa i ansietat des d’una posició fòbica". La mateixa opinió comparteix Eduard Castellarnau, metge i novel.lista: "Tothom passa estats d’inhibició i tristesa, això no diferencia els escriptors de l’altra gent sinó que ells ho escriuen, tenen la necessitat d’explicar-ho i poden fer-ho. Tothom viu emocions, però hi ha qui sap reflectir-les i qui no".
 La teoria dominant dels últims anys, en el món de la psicoanàlisi, és que les crisis fan l’escriptor. Ho assegura Pere Folch: "El sentiment de dol mou al creador, que pateix més ansietats de pèrdua que l’altra gent perquè té més sensibilitat. És la creació com a compensació, per consolar-se i refer-se. Molts autors han començat a crear a partir d’una crisi tan comuna com és la de l’edat mitja, quan es veu que s’ha perdut la joventut". I recorda que, abans, el poeta era el metge de la tribu, qui en llegia els somnis: "Ells poden afrontar la presa de consciència del propi conflicte, mentre que els altres vivim més protegits de les angoixes".
 Alguns autors, com Guillem Viladot, en són tan conscients que han dedicat part de la seva obra a temes com el complex d’Edip o han narrat, com Manuel de Pedrolo a "Situació Analítica", les sessions entre un pacient i el seu psicoanalista. Afirma, ferm, Viladot: "Dels escriptors que es neguen a parlar de la seva neurosi, que la tapen, jo en dic autistes perquè prefereixen inventar-se altres móns en comptes de dir allò que, realment, necessiten dir".
 Sembla demostrat que els artistes més genials de la història han barrejat la raó i la desraó i s’han deixat portar per intenses emocions, en estats comparables a la hipomania i la mania. Passada la tempesta, han mirat les emocions viscudes amb perspectiva i el pòsit dóna l’art. "L’acte creatiu es gesta durant les etapes maníaco-depressives", assegurava Kay Jamison al seu últim llibre.
 La idea no és nova i fa dies que volta. El 1989, es van fer a Barcelona unes jornades sobre "Psicoanàlisi i literatura" on Leon Grinberg, psicoanalista, deixà anar algunes paraules que val la pena recordar: "Es podria conceptualitzar l’acte creatiu com el resultat d’un procés al llarg del qual l’individu ha de passar inevitablement per estats de desorganització temporària i ruptura de les estructures establertes, per reintegrar-s’hi posteriorment d’una manera diferent. (...) El contingut del drama és, en efecte, el caos, però, des de l’instant en què es tradueix en representacions o en fantasies encara primitives i aterridores, pren una orientació que suposa un principi d’ordenació. Aquesta ordenació, esdevindrà creació".

Escriure cura?
 Kafka, un dels autors més torturats psíquicament que es coneixen, "hauria sublimat en forma reparatòria moltes de les seves ansietats pel sol fet d’haver pogut escriure les seves obres", deia Grinberg a les jornades. "A vegades, em pregunto com és possible que els que no saben escriure, composar o pintar, puguin escapar de la bogeria, la melanconia i la por que acompanyen la condició humana", va escriure Graham Greene, autor de conegudes tendències maníaco-depressives. Escriure cura? És una teràpia?
 "Pot ajudar a enfrontar-se amb la malaltia", diu Pascal Bardoulaut, psiquiatra i poetessa, però discrepa: "No veig una relació clara entre el transtorn mental i l’art. Joyce era, segons Lacan, un possible psicòtic, i també Artaud, però els psicòtics no poden afrontar el procés de creació". Carlos Castilla del Pino, psicòleg que acaba de treure un espès tractat sobre la plaga del segle XX i, potser, el XXI -"Un estudio sobre la depresión", editorial Península-, tampoc es mira amb bons ulls la teoria: "Escriure exigeix una absoluta salut mental, no és només el procés de donar forma als fantasmes. Demana, després, una conformació estètica i racional del que s’ha fet. No hi ha cap relació entre la bogeria i la creació, tampoc amb l’alcohol".
 Però apareix, desafiant, Virgínia Wolf, que passà per més d’un manicomi: "La bogeria és terrible (...) però en la lava d’aquesta bogeria trobo les coses sobre les que escric". Al seu costat, un estudi presentat abans d’aquest estiu, a Londres, pel psiquiatre Felix Post que, després d’estudiar les biografies d’un centenar d’autors anglosaxons, ho deixà clar: la bogeria i l’alcoholisme són les dues pedres de toc en la vida dels escriptors. I, fins i tot, es pot distingir per gèneres.
 Segons Post, els poetes són els que tenen més depressions que necessiten hospitalització i, també, els més alcohòlics, seguits dels autors de teatre. Parlant d’això, Sergi Belbel hi posa el cor: "El teatre és esquizofrènia en estat pur. Has d’amagar les teves sensacions rera la veu del personatge i l’obra no es completa fins la recepció de l’espectador, que és una altra esquizofrènia. L’autor es desdobla en els actors i ells, en l’espectador".
 Per si un cas fos veritat que s’ha de plorar per escriure, que a cap autor se li acudeixi curar-se la tristesa. Ho avisà, més sensible que ningú, el poeta Rainer Maria Rilke: "La psicoanàlisi és massa radical per a mi. Ella ajuda una vegada per totes, ho fa a fons, i trobar-me un dia netejat així, em deixaria potser encara menys perspectives que el meu desordre. L’anàlisi no tindria sentit per a mi més que si em prengués realment d’una manera seriosa l’estranya, la intenció amagada de no escriure més".
 
 
 
 
 
 

MOTS MORTALS

 Els forats negres són de mal païr i, a vegades, només et queda fotre’t un tret. Amb aquest ànim s’engruixeix la inacabable llista dels escriptors suïcidats: Ernest Hemingway neteja el seu rifle de caçador i, de cop, diu prou. Virgínia Woolf s’ensorra, neta, en les aigües del riu Ouse. Jack London acaba una vida d’estranya lucidesa amb una sobredosi de morfina. Mariano José de Larra, Henry de Montherlant, José María Arguedas, opten directament per la pistola. Aquest últim havia escrit: "Perquè jo, si no escric, em foto un tret".
 N’hi ha més: Raymond Roussel, Benjamin, Sylvia Plath, Gabriel Ferrater, Alfonsina Storni, Rilke, Celan, Horacio Quiroga, Arthur Koestler, Sergei Esenin, Maiakovski, Alfonso Costafreda, Klaus Mann, Jozsef Attila, Jean Pierre Duprey... Ningú aturà el seu gest final, agobiats per la neurosi, les depressions i obsessions. Alguns, per amor a l’art, convertiren l’última escena en sublim: el poeta Justo Alejo salta d’una finestra, vestit amb uniforme militar; Heinrich von Kleist, el primer romàntic, es suïcida amb la seva amant i a cop de pistola. Però ningú supera el genial Cesare Pavese que, abans d’afartar-se de barbitúrics, creà el més bell epitafi: "Prou de paraules. Un gest. No escriuré més".
 
 
 

PATEIXES QUAN ESCRIUS?

Quim Monzó
"Hi va haver una època en què per ser escriptor havies de ser o boig o homosexual o tuberculós o jueu o alcohòlic o, a poder ser, tot. I si vivies en unes golfes i no et descobrien fins anys més tard de la teva mort, millor. És una idea romàntica, un clixé. També a la SEAT hi ha suicides i alcohòlics, no només entre els escriptors".

Josep Maria Gironella
"En moments de tristesa, molts poetes han escrit el millor de la seva obra. I jo també. El creador té més tendència a tenir una vida interior profundíssima, s’ha d’enfonsar dins ell mateix, i aquest desgast neurològic és tremend, ataca el cervell. Per això és difícil que un home feliç creï una obra d’art".

Isabel Clara Simó
"Escriure és una teràpia, però escriure com a teràpia no és literatura. En els moments d’agitació, no pots escriure res. Si ens surten més idees estranyes que als altres és perquè estem tot el dia pensant-hi, perquè hi ha més entrenament mental. I aquesta concentració, és clar, provoca més desgast".

Alex Susanna
"Com deia Carlos Edmundo de Ory, "a vegades escric coses tan belles que m’horroritzo de saber-me desconegut". Més que una teràpia, és un pont cap a tu mateix. La creació també té un caràcter obsessiu perquè has de posar en acció una orquestra d’elements, la matèria prima dels quals ets tu mateix".

Guillem Viladot
"Jo, sort n’he tingut, d’escriure, de palesar amb discurs simbòlic el meu malestar. Si no, la neurosi hauria pogut amb mi. Escriure és una catarsi, que et precipita i fa neteja. Mentre l’altra gent no vol ser conscient de la seva neurosi, l’escriptor la viu, coneix el conflicte entre la realitat i la lectura que ell en fa".

Enric Casassas
"Els artistes s’aboquen a la interioritat de l’ésser humà, fet que els fa més sòlids mentalment. Però això no ve de la depressió sinó d’un neguit per les preguntes sense resposta, escric perquè crec que hi ha coses que val la pena furgar-les, no com a teràpia sinó coneguent el risc de jugar amb les fronteres".
 
 

Sergi Belbel
"Em relaxa escriure. Com que he de crear personatges i els seus conflictes, em surten escenes que, a vegades, em sorprenen a mi mateix, no m’hi reconec. Sense dolor no pots elaborar, però l’has de madurar, objectivar-lo fredament, saber combinar la racionalitat i la irracionaltat".