SÓN BOJOS ELS ESCRIPTORS?
Tothom perd oli per alguna banda. I els escriptors, asseguren els psicoanalistes, ho saben, ho viuen i ens ho expliquen als seus llibres. La relació entre la creació i la neurosi comença a ser una veritat científica que alimenten cada cop més estudis, tot i que els afectats no ho veuen gaire clar.
Mercè Molist
Sigmund Freud va ser qui ho
embolicà tot. A l’inventor de la psicoanàlisi, un dia del
1908, se li acudí escriure: "Els poetes i literats són, per
a nosaltres, aliats preciosos, i cal posar ben alt llur testimoniatge perquè
coneixen, entre el cel i la terra, moltes més coses de les que el
nostre saber escolar està en condicions de revelar-nos. Són
els nostres mestres en el coneixement de l’ànima".
Al llarg d’aquest segle que
aviat acabarem, els escriptors han conegut la psicoanàlisi i ella,
a ells. Des dels surrealista Aragon fins l’encara obscur Joyce, passant
per Beckett, Cortázar o Ionesco, el gran experiment ha estat "concedir
la paraula al fantasma", com diu l’escriptor Guillem Viladot, pouar en
els límits de la consciència per treure’n l’art. I, a la
inversa, els psicoanalistes s’han dedicat a repassar vides i obres dels
escriptors per descobrir-ne allò més tèrbol.
Un dels últims llibres
publicats sobre el tema, "Touched with fire: manic-depressive illness and
the artistic temperament", de la professora nordamericana de psiquiatria
Kay Jamison, mostra grans noms de la història de l’art, entre ells
Hemingway, Lord Byron o Virgínia Woolf, víctimes -entre deu
i trenta cops per damunt de la norma- de les més diverses depressions
i assegura que hi ha una estreta relació entre certs desordres emocionals
i la creativitat.
No és cap secret que
Antonin Artaud acabà boig de tan lúcid, que Dostoievski era
epilèptic i depressiu, que a Kafka el torturava el sentiment de
culpa, que Juli Verne, Lovecraft, Poe i Juan Ramón Jiménez
patien depressions freqüents, igual que Verdaguer, Rodoreda, Víctor
Català, Riba o Espriu -"em moro perquè no sé com viure",
deia aquest últim. De tots s’han fet lectures psicoanalítiques,
i tots n’han sortit amb alguna pota ranca. Ja ho diu José Costero,
autor del llibre "13 suicidas": "Sobre la neurosi s’assenta bona part de
la literatura més apassionant de tots els temps, que és un
sac on caben totes les bogeries i obscurs instints que asseguren la supervivència
de l’art".
Que ho preguntin a Guillem Viladot,
Biel Mesquida, Blai Bonet o Josep Maria Gironella, especialistes en buscar-se
els monstres per expulsar-los en forma de mots. L’obra de Gironella està
més que influenciada per una terrible depressió que patí
als 33 anys, quan "Los cipreses creen en Dios" era un èxit de vendes
i ell s’ensorrà en la malaltia desconeguda -"era el 1953 i no se’n
parlava, de depressions"- que el portà a dos intents de suicidi
i "una tristesa infinita, un abisme entre jo i el món, un desfici
total, el cor fred".
Amb electroxocs, fe religiosa,
la seva dona i teràpies orientals, Gironella se’n va sortir, però
encara tremola: "M’estranya que Dant, quan parla de l’infern, no hi posi
la depressió". De llavors, li ha quedat una gran afició a
visitar manicomis i cementiris, trenta obres publicades on es toca sovint
el tema i una encara inèdita Enciclopèdia de la Mort. "Era
tanta la meva vocació, que m’acabaven de fer l’electroxoc, quan
encara estàs somnàmbul, i ja em posava a la taula, a escriure
coses inconnexes. Després, rellegint-les, hi he trobat intuicions
poètiques que, en estat normal, no hauria tingut mai".
Tothom és boig
Però no tothom fa novel.la
psicològica i veu tan clar el lligam. Cal estar boig per ser escriptor?
"Tothom és boig", diu Pere Folch, reputat psicoanalista que lamenta
que molts autors es prenguin "termes com deprimir-se, tenir angoixa i ansietat
des d’una posició fòbica". La mateixa opinió comparteix
Eduard Castellarnau, metge i novel.lista: "Tothom passa estats d’inhibició
i tristesa, això no diferencia els escriptors de l’altra gent sinó
que ells ho escriuen, tenen la necessitat d’explicar-ho i poden fer-ho.
Tothom viu emocions, però hi ha qui sap reflectir-les i qui no".
La teoria dominant dels últims
anys, en el món de la psicoanàlisi, és que les crisis
fan l’escriptor. Ho assegura Pere Folch: "El sentiment de dol mou al creador,
que pateix més ansietats de pèrdua que l’altra gent perquè
té més sensibilitat. És la creació com a compensació,
per consolar-se i refer-se. Molts autors han començat a crear a
partir d’una crisi tan comuna com és la de l’edat mitja, quan es
veu que s’ha perdut la joventut". I recorda que, abans, el poeta era el
metge de la tribu, qui en llegia els somnis: "Ells poden afrontar la presa
de consciència del propi conflicte, mentre que els altres vivim
més protegits de les angoixes".
Alguns autors, com Guillem Viladot,
en són tan conscients que han dedicat part de la seva obra a temes
com el complex d’Edip o han narrat, com Manuel de Pedrolo a "Situació
Analítica", les sessions entre un pacient i el seu psicoanalista.
Afirma, ferm, Viladot: "Dels escriptors que es neguen a parlar de la seva
neurosi, que la tapen, jo en dic autistes perquè prefereixen inventar-se
altres móns en comptes de dir allò que, realment, necessiten
dir".
Sembla demostrat que els artistes
més genials de la història han barrejat la raó i la
desraó i s’han deixat portar per intenses emocions, en estats comparables
a la hipomania i la mania. Passada la tempesta, han mirat les emocions
viscudes amb perspectiva i el pòsit dóna l’art. "L’acte creatiu
es gesta durant les etapes maníaco-depressives", assegurava Kay
Jamison al seu últim llibre.
La idea no és nova i
fa dies que volta. El 1989, es van fer a Barcelona unes jornades sobre
"Psicoanàlisi i literatura" on Leon Grinberg, psicoanalista, deixà
anar algunes paraules que val la pena recordar: "Es podria conceptualitzar
l’acte creatiu com el resultat d’un procés al llarg del qual l’individu
ha de passar inevitablement per estats de desorganització temporària
i ruptura de les estructures establertes, per reintegrar-s’hi posteriorment
d’una manera diferent. (...) El contingut del drama és, en efecte,
el caos, però, des de l’instant en què es tradueix en representacions
o en fantasies encara primitives i aterridores, pren una orientació
que suposa un principi d’ordenació. Aquesta ordenació, esdevindrà
creació".
Escriure cura?
Kafka, un dels autors més
torturats psíquicament que es coneixen, "hauria sublimat en forma
reparatòria moltes de les seves ansietats pel sol fet d’haver pogut
escriure les seves obres", deia Grinberg a les jornades. "A vegades, em
pregunto com és possible que els que no saben escriure, composar
o pintar, puguin escapar de la bogeria, la melanconia i la por que acompanyen
la condició humana", va escriure Graham Greene, autor de conegudes
tendències maníaco-depressives. Escriure cura? És
una teràpia?
"Pot ajudar a enfrontar-se amb
la malaltia", diu Pascal Bardoulaut, psiquiatra i poetessa, però
discrepa: "No veig una relació clara entre el transtorn mental i
l’art. Joyce era, segons Lacan, un possible psicòtic, i també
Artaud, però els psicòtics no poden afrontar el procés
de creació". Carlos Castilla del Pino, psicòleg que acaba
de treure un espès tractat sobre la plaga del segle XX i, potser,
el XXI -"Un estudio sobre la depresión", editorial Península-,
tampoc es mira amb bons ulls la teoria: "Escriure exigeix una absoluta
salut mental, no és només el procés de donar forma
als fantasmes. Demana, després, una conformació estètica
i racional del que s’ha fet. No hi ha cap relació entre la bogeria
i la creació, tampoc amb l’alcohol".
Però apareix, desafiant,
Virgínia Wolf, que passà per més d’un manicomi: "La
bogeria és terrible (...) però en la lava d’aquesta bogeria
trobo les coses sobre les que escric". Al seu costat, un estudi presentat
abans d’aquest estiu, a Londres, pel psiquiatre Felix Post que, després
d’estudiar les biografies d’un centenar d’autors anglosaxons, ho deixà
clar: la bogeria i l’alcoholisme són les dues pedres de toc en la
vida dels escriptors. I, fins i tot, es pot distingir per gèneres.
Segons Post, els poetes són
els que tenen més depressions que necessiten hospitalització
i, també, els més alcohòlics, seguits dels autors
de teatre. Parlant d’això, Sergi Belbel hi posa el cor: "El teatre
és esquizofrènia en estat pur. Has d’amagar les teves sensacions
rera la veu del personatge i l’obra no es completa fins la recepció
de l’espectador, que és una altra esquizofrènia. L’autor
es desdobla en els actors i ells, en l’espectador".
Per si un cas fos veritat que
s’ha de plorar per escriure, que a cap autor se li acudeixi curar-se la
tristesa. Ho avisà, més sensible que ningú, el poeta
Rainer Maria Rilke: "La psicoanàlisi és massa radical per
a mi. Ella ajuda una vegada per totes, ho fa a fons, i trobar-me un dia
netejat així, em deixaria potser encara menys perspectives que el
meu desordre. L’anàlisi no tindria sentit per a mi més que
si em prengués realment d’una manera seriosa l’estranya, la intenció
amagada de no escriure més".
MOTS MORTALS
Els forats negres són
de mal païr i, a vegades, només et queda fotre’t un tret. Amb
aquest ànim s’engruixeix la inacabable llista dels escriptors suïcidats:
Ernest Hemingway neteja el seu rifle de caçador i, de cop, diu prou.
Virgínia Woolf s’ensorra, neta, en les aigües del riu Ouse.
Jack London acaba una vida d’estranya lucidesa amb una sobredosi de morfina.
Mariano José de Larra, Henry de Montherlant, José María
Arguedas, opten directament per la pistola. Aquest últim havia escrit:
"Perquè jo, si no escric, em foto un tret".
N’hi ha més: Raymond
Roussel, Benjamin, Sylvia Plath, Gabriel Ferrater, Alfonsina Storni, Rilke,
Celan, Horacio Quiroga, Arthur Koestler, Sergei Esenin, Maiakovski, Alfonso
Costafreda, Klaus Mann, Jozsef Attila, Jean Pierre Duprey... Ningú
aturà el seu gest final, agobiats per la neurosi, les depressions
i obsessions. Alguns, per amor a l’art, convertiren l’última escena
en sublim: el poeta Justo Alejo salta d’una finestra, vestit amb uniforme
militar; Heinrich von Kleist, el primer romàntic, es suïcida
amb la seva amant i a cop de pistola. Però ningú supera el
genial Cesare Pavese que, abans d’afartar-se de barbitúrics, creà
el més bell epitafi: "Prou de paraules. Un gest. No escriuré
més".
PATEIXES QUAN ESCRIUS?
Quim Monzó
"Hi va haver una època en què
per ser escriptor havies de ser o boig o homosexual o tuberculós
o jueu o alcohòlic o, a poder ser, tot. I si vivies en unes golfes
i no et descobrien fins anys més tard de la teva mort, millor. És
una idea romàntica, un clixé. També a la SEAT hi ha
suicides i alcohòlics, no només entre els escriptors".
Josep Maria Gironella
"En moments de tristesa, molts poetes
han escrit el millor de la seva obra. I jo també. El creador té
més tendència a tenir una vida interior profundíssima,
s’ha d’enfonsar dins ell mateix, i aquest desgast neurològic és
tremend, ataca el cervell. Per això és difícil que
un home feliç creï una obra d’art".
Isabel Clara Simó
"Escriure és una teràpia,
però escriure com a teràpia no és literatura. En els
moments d’agitació, no pots escriure res. Si ens surten més
idees estranyes que als altres és perquè estem tot el dia
pensant-hi, perquè hi ha més entrenament mental. I aquesta
concentració, és clar, provoca més desgast".
Alex Susanna
"Com deia Carlos Edmundo de Ory, "a
vegades escric coses tan belles que m’horroritzo de saber-me desconegut".
Més que una teràpia, és un pont cap a tu mateix. La
creació també té un caràcter obsessiu perquè
has de posar en acció una orquestra d’elements, la matèria
prima dels quals ets tu mateix".
Guillem Viladot
"Jo, sort n’he tingut, d’escriure,
de palesar amb discurs simbòlic el meu malestar. Si no, la neurosi
hauria pogut amb mi. Escriure és una catarsi, que et precipita i
fa neteja. Mentre l’altra gent no vol ser conscient de la seva neurosi,
l’escriptor la viu, coneix el conflicte entre la realitat i la lectura
que ell en fa".
Enric Casassas
"Els artistes s’aboquen a la interioritat
de l’ésser humà, fet que els fa més sòlids
mentalment. Però això no ve de la depressió sinó
d’un neguit per les preguntes sense resposta, escric perquè crec
que hi ha coses que val la pena furgar-les, no com a teràpia sinó
coneguent el risc de jugar amb les fronteres".
Sergi Belbel
"Em relaxa escriure. Com que he de
crear personatges i els seus conflictes, em surten escenes que, a vegades,
em sorprenen a mi mateix, no m’hi reconec. Sense dolor no pots elaborar,
però l’has de madurar, objectivar-lo fredament, saber combinar la
racionalitat i la irracionaltat".