18:32 20/05/03
 

"AVUI, ELS ATACS A LES NOSTRES LLIBERTATS SÓN MÉS SUBTILS PERÒ MÉS PERILLOSOS"
 

Mercè Molist
És impossible resumir en poques paraules qui és David Casacuberta. Una llegenda de la xarxa. Un tipus pràctic, polític, artístic, mesurat i enginyós que excel.leix en la revolució internàutica i més enllà: la lluita per la llibertat, per una forma de pensar i expressar-se. Més admirat que odiat, respectat, després de deu anys de donar la cara a les cíberbarricades. Són adjectius difícils de guanyar-se en l'exigent avantguarda digital.

David Casacuberta és professor de filosofia de la ciència i la tecnologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. A més d'activista internàutic. I net-artista. Un triangle amb el centre que irradia cap a múltiples bandes. Diu el seu currículum que col.labora amb el grup internacional de defensa dels ciberdrets, Computer Professional for Social Responsability, amb l'"e-zine" de cultura digital "Globaldrome" i amb la publicació electrònica "Kriptópolis", a més de coordinar "E-Learning for E-Inclusion", de Trànsit Projectes. És també membre de Privaterra, una ONG que ajuda els grups de drets humans a comunicar-se de formes segures.

I això no és res: al vessant net-artístic, Casacuberta forma part, des del 1996 i sempre fent tàndem amb el seu amic Marco13, de Santo File, un "grup de guerrilla memegènica que té l'objectiu d'utilitzar els nous mitjans per desenvolupar una visió de la vida com a lluita entre "memes" i "genes", d'una forma multidisplicinar, a través del net.art, música i vídeo low-tech...". El catàleg de les seves obres, exposades a Art Futura, el Sónar o Berlin, comença amb "Mantra Mandala", una "interfície que ajuda el visitant a tenir estats alterats de consciència. Ens inspirem en la teoria dels "chakras" i la seva relació amb els sons, tot utilitzant "mantres"".

El 2000, guanyaven el primer premi de net.art a la biennal de Werkleitz, amb "G.U.N", una xarxa de paraules que, de tant utilitzar-les, han perdut el sentit, com atur, multimedia o globalització, associades a imatges famoses manipulades i cites de personatges coneguts, canviades de context. El mateix any, començaven a treballar amb "DJ El Niño", encara experimental, una personalitat artificial que expressa les seves emocions a través de la música. Després vindrien "Borderhack" i "Noise_Inside", igualment genials. Però, avui, parlem de política.

-Com i quan vas conèixer Internet?
-Bé, jo ja tenia una connexió a Internet quan els ordinadors anaven amb vapor i, com que tenien numeració romana, només existia l'ú i no pas el zero, era molt complicat. És broma, és broma. Simplement, em ric de la gent que vacil.la de ser un pioner. El que compta no és el temps que portes a Internet, sinó com l'utilitzes. Vaig entrar a Internet el 1993, com a necessitat: vaig anar a fer recerca sis mesos a la Universitat d'Stanford, Califòrnia, i necessitava un enllaç amb el meu director de tesi, que estava a la Universitat Autònoma de Barcelona. Era l'època pre-web i tot anava en format text. Si volies fer qualsevol cosa, t'havies de barallar amb el sistema Unix i això em va servir per apropar-me a Internet com una andròmina eminentment tècnica que s'havia de programar, si no amb els coneixements, sí amb l'esperit del hacker. Mes que surfejar per internet i veure "què hi ha", m'agrada fer-hi cosetes i veure com respon.
-El 1996, co-fundaves el primer grup defensor dels ciberdrets a l'estat espanyol: Fronteras Electrònicas (FrEE). No era d'hora per pensar en ciberdrets?
-Era l'època del "ciberpunk" i l'anarquia digital. Era impressionant descobrir que allò que havies llegit a les novel.les de Gibson estava passant! De seguida vam veure molt clar que era massa maco perquè durés, que els polítics no entenien de què anava i que calia defensar aquella llibertat. L'empenta per arrencar va ser casual: teníem i tenim un fanzine, "Globaldrome", i vam voler fer un reportatge sobre ciberdrets a Espanya. Com que no trobàvem res, vam escriure a la Electronic Frontier Foundation, perquè ens posessin en contacte amb el seu representant a Espanya. Va ser una sorpresa quan ens van dir que no en tenien i que si volíem fer-ho nosaltres. Ens ho vam pensar quinze segons i vam dir que sí!
-Per cert, què son els ciberdrets?
-Ve de quan pensàvem que hi havia un salt radical entre la realitat i el ciberespai. Ara veiem que tot està més imbricat. Si un govern punxa el teu e-mail i llegeix les teves converses, això no és la violació d'un ciberdret, sinó del teu dret a la intimitat. És indiferent que sigui a través d'una mitjà analògic o digital. A FrEE teníem una frase: "El que és il.legal al món real ha de ser il.legal a Internet. El que és legal al món real, també ha de ser-ho a Internet". Això no vol dir que defensar que no ens llegeixin el correu electrònic no impliqui certes complicacions tècniques, que al món real no es donen. D'aquí ve la necessitat d'organitzacions centrades en ciberdrets, ja que la plataforma és diferent.
-Ha canviat la situació des del 1996? Els governs d'avui respecten els ciberdrets?
-De moment, han aprés que existeixen. L'any 96, estaven entossudits en convertir en il.legals coses que al món real eren legals. Paral.lelament, s'han adonat que les noves tecnologies són perilloses, en el sentit que fan que moltes de les seves tasques siguin obsoletes i, també, que posen a la mateixa altura l'èl.lite i la gent com tu o jo. Ara, tots podem ser editors de diaris, directors de cinema, publicar les nostres poesies o les d'altres, fer la nostra música i distribuir-la sense necessitat d'intermediaris. De sobte, les formes de control clàssiques de la informació i de perpetuar el poder polític s'han perdut, és molt més difícil controlar el que la gent sap. I això resulta molt incòmode, de manera que els atacs a les nostres llibertats són més subtils, però per això mateix molt més perillosos.
-En quins  països es respecten més els ciberdrets?
-En general, als països nòrdics. Dinamarca o Finlàndia tenien lleis molt progressistes, que s'hauran de rebaixar a mesura que s'adaptin a les directives de la Unió Europea, que des de l'11 de setembre és cada vegada més restrictiva amb les llibertats. Els Estats Units són peculiars: és exemplar la seva defensa de la famosa primera esmena que garanteix que tens dret a dir pràcticament el que et vingui de gust. Però, a la vegada, trafiquen amb la informació dels ciutadans de forma descarada. Espanya és molt extranya: de la inòpia total s'ha passat a una mena d'obsessió per ser "modennos" i legislar Internet abans que la Unió Europea ho faci. Una postura idiota, ja que al final aquestes lleis són paper mullat perquè després s'han d'adaptar al que digui la UE. El pitjor d'Espanya és una molt perillosa combinació d'ignorància sobre el que es pot fer realment amb Internet i de malfiança, que fa que el govern actual cerqui retallar la llibertat d'expressió.
-Què és pitjor pels ciberdrets, els governs o les empreses?
-Les empreses. En el fons, podem controlar mínimament els governs. Han de fer lleis, les han de discutir al Parlament, han de respectar o fer veure que respecten els drets humans i podem pressionar-los. En canvi, les empreses no han de donar explicacions a ningú. I, com que  controlen els recursos tècnics, poden fer coses que els governs no poden. Per a una empresa és facilíssim llegir el correu electrònic d'un treballador. Aquest és un canvi d'enfocament en general del tema ciberdrets: d'obsessionar-nos pels governs i les lleis, de mica en mica veiem que, més que el "big brother", ens han de fer por les "little sisters" de les diferents empreses que ens envien "spam", llegeixen el nostre correu, ens enregistren amb càmera de video i tantes altres coses.
-La vostra lluita, junt amb la gent que fa programes lliures o practica el voluntariat a Internet, és l'avançada d'una nova societat?
-M'agradaria que fos així, una societat basada en un nou model de propietat intel.lectual. Per què haig de deixar-me una pasta en un disc d'un cantant que fa una música que no és més que un invent de màrqueting, quan jo puc fer música? I, a més, la puc distribuir als meus col.legues? Veig la societat ideal basada no en la pirateria sinó en el bescanvi informatiu: jo creo música perquè m'agrada i perquè això em permet entrar en una xarxa i escoltar altra música de gent com jo, que no pensa en enriquir-se sino en comunicar. És una revolució radical i no sé si serà possible, però m'agradaria molt.
-De moment, la indústria de l'entreteniment hi lluita aferrissadament. Com s'acabarà?
-Imagino que, tard o d'hora, s'empescaran un sistema d'administració de propietat intel.lectual que faci molt més difícil la pirateria. Iniciatives com Palladium, amb un xip especial que ens identifica en tot moment i que comprova que el material que tenim és legal, van  cap aquí. Durant la lluita, em temo que perdrem coses com la
possibilitat de fer còpies privades. Sóc pessimista, però és que quan la industria discogràfica, la dels videojocs i Hollywood mouen tanta pasta, és força clar qui guanyarà. La nostra alternativa és convertir-los en obsolets: prefereixo  sentir un bon grup de música electrònica que realment té coses a dir que l'últim dels no sé què que només volen fer quartos.
-Internet te una política pròpia, ni de dretes ni d'esquerres sinó una altra cosa?
-Sí i no. No, perquè Internet és la gent que s'hi passeja i aquesta, en la seva majoria, és d'esquerres o de dretes. Però sí en el sentit que Internet possibilita una altra forma de fer les coses, que passa d'esquerres i dretes, que té una manera més llibertària, col.lectiva, de veure les coses. Que no creu en la mentalitat d'esperar que els altres facin coses sinó que directament les fa, s'organitza.
-Un  dels  grans  ciberdrets, i dels més amenaçats, és la privacitat. Personalment, veig  la batalla perduda. Ho comparteixes?
-Tristement, sí. Ahir mateix, al tren, un executiu tenia una conversa d'allò més personal, davant de tothom. Si la gent mateixa no té cura de la seva privacitat en un lloc públic, com podem  esperar salvar-nos dels atacs contra la privacitat a la xarxa? El problema és triple: un, la gent no és conscient de com les seves dades circulen lliurement cap al millor postor; dos, cada vegada fem més coses en digital, de manera que deixem més i més dades sobre nosaltres mateixos i, tres, encara que siguem conscients de la nostra privacitat i volguem defensar-la, és extremadament difícil saber cap on van les meves dades ni si l'empresa que em diu que no se les vendrà, al final se les ven. L'alternativa és l'ús de criptografia, xifrar tot el que poguem.
-Per contra, quines batalles s'estan guanyant?
-La batalla gran, la que no podem perdre i que de moment anem guanyant, és la de la cultura alternativa: fem el nostre software, la nostra
literatura, les nostres cançons, el nostre art digital, el nostre cinema, la nostra pintura, etc., de manera que totes les mesures que prenguin governs i empreses siguin, a fi de comptes, irrellevants. John Gilmore, un dels primers activistes, va dir que volia assegurar la nostra llibertat no amb lleis sinó amb física i matemàtiques. D'aquí la importància de coses com la criptografia. Els governs poden tancar webs, però mai podran fer que 2+2 no siguin 4.
-La lluita pels ciberdrets està organitzada a nivell mundial?
-Hi ha organitzacions a nivell europeu i també mundial. Hi ha bona
coordinació entre els col.lectius, tothom és coneix i col.laboren els uns amb els altres. No hi ha cap "cap visible" que digui com treballar, ni cap jerarquia, però la circulació flueix, tothom fa el que
toca i, al final, les veus de la gent es fan sentir.
-La  teva  condició de net-artista es una perllongació de l'activista?
-Bàsicament sí. No faig cap distinció entre una i altra. La posició
és bàsicament la mateixa. La informació vol ser lliure i intento donar-li un cop de mà de totes les formes que puc. Igualment, no veig la tasca d'activista com a exclusivament política. Ajudar a conéixer una nova proposta artística, si és sincera i creativa, també és
activisme a la xarxa: Que la informació flueixi lliure!
-En tot aquest temps, què t'ha ensenyat Internet?
-Moltes coses, però sobretot el poder de la creació col.lectiva.
Aquest és el gran missatge, tant polític com artístic: el veritable poder de les xarxes telemátiques no és perquè siguin telemàtiques sinó perquè són xarxes. No hi ha res més poderós que una sèrie d'individus treballant connectats amb una finalitat comuna. Kevin Kelly posa la metàfora del fax: si tens un fax, no fas res. Amb dos, poden comunicar-se dues persones. Ara bé, si tens una xarxa petita de faxos, per exemple deu, i s'hi afegeix una nova persona, la xarxa no augmenta les seves connexions en un, sinó que es fa deu vegades més potent.
-I què has après, sobre l'ús polític de la xarxa?
-El mateix. La nostra força de resistència està en coordinar-nos i fer-nos autònoms. Crear els nostres projectes artístics, culturals, socials i polítics de manera que les estructures que se'ns vulguin imposar ens rellisquin, com si fossin gotes de pluja.
 

Globaldrome
http://www.globaldrome.org
Computer Professionals for Social Responsibility
http://www.cpsr.org/chapters/spain
Kriptopolis
http://www.kriptopolis.com
Trànsit Projectes
http://www.transit.es
Privaterra
http://privaterra.cpsr.org
Santo File
http://www.globaldrome.org/santofile
 

Copyright (C) 2003 Mercè Molist.
Verbatim copying, translation and distribution of this entire article is permitted in any medium, provided this notice is preserved.
 
 

<<