Qui pot explicar la desesperació de l'espera? La mort es convertí en una qüestió de confiança. Confiava en el Tarot? Confiava en la Pauline? I si ho engegava tot a rodar i després no es moria? I si era aquest moment el darrer i no l'havia espremut? Havia abraçat prou gent?

Hi havia dies que no hi pensava i altres que el rosegava. S'ho creia i no s'ho creia. Quan n'hi passava alguna de grossa, donava les teories de la Pauline per bones i, com la boira quan s'aclareix, tots els problemes i raons fugien. Per què preocupar-se si, igualment, es moriria?

Passats els sis mesos, va visitar la Pauline. La porta d'entrada era de fusta i, a dins, colors calents, vellut, cortines.

-Sóc viu i han passat sis mesos! Hauràs de revisar el teu Tarot perquè no funciona.
-Tornem-lo a tirar. I, mira, surt el mateix. Moriràs d'un terrible accident.
-En els propers sis mesos?
-Sí.

Ell, que es deia Paul, aquesta vegada va esclafir una rialla i se'n va anar.

 


<
<<