La lobotomia va anar perfecte i semblava que s'haurien acabat aquells mals viatges en què no sabia ben bé qui la governava i pensava en naus extraterrestres i conspiracions planetàries. De nou al país de la gent normal, s'hi feia ella també, ho necessitava.

Van passar moltes llunes fins que redescobrí la música. Anava pel carrer aquella tarda de llum taronja i, en una cantonada, ell era allà. Retrobat després de tants somnis. Tocava. La flauta. El violí. Allò que vulguis pensar que es toca al costat d'una catedral.

-Senyor del Cant. Us vaig canviar per massa homes de carn. Heu sabut ja perdonar-me?

-Destí incert que mai has fallat