L'abric de cocodril



Hi havia una vegada una senyora que tenia un abric de cocodril. Era el seu  tresor i només se'l posava per les grans ocasions, la festa major del poble, casaments i enterraments. Bé, i les poques vegades que el marit la "treia" a passar una nit a la ciutat, fer una mariscada, anar a algun espectacle. L'abric era llarg i ajustat i no abrigava gaire, només la pell del cocodril i el folre.

Però la pobra dona es va anar engreixant i cada cop li era més difícil posar-se el seu estimat abric. El tenia guardat a l'armari i es passava la vida fent règims, amb la vana esperança de recuperar la línia d'abans, per poder-lo tornar a portar. Sempre que feia neteja de l'armari, pensava si no hauria de regalar l'abric a alguna parenta o amiga més prima, però se'n desdeia. Era el "seu" abric, sempre l'havia portat. I aquell mateix dia començava un règim més potent i ara va de bo i aquesta vegada sí. Però res.

Un dia, va veure que sortia aigua de l'armari. Poca cosa, pero degotava i no parava. El va obrir. Ho regirà tot i, finalment, descobrí que l'aigua sortia de l'abric de cocodril. Com si sués. Com si plorés llàgrimes de cocodril. Espantada, s'ho va quedar mirant. I de l'abric sortí una veu:


>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>