LA PORTA
 
 
Manuel de Sumaia no sího acabava de creure, que líhaguéssin abduït. Però què era allò, si ho pensava, que li feia pessigolles al cervell entumit? Per primer cop, en la seva vida, se sentia narcòticament feliç! Recordava quan la Rectora li explicava, de petit: hi ha una gent, a líaltra banda, que són feliços. Repugnantment, inconscientment, animalment. Usen màquines i herbes per diluïr-se en la fantasia de ser tots junts. Vigila un dia, perquè vindran. A tots ens busquen.
 
Més díuna tarda, hi havia pensat. Com síés feliç sense la llum del Triangle cada nit? Què hi deu haver en les tenebres? Com és possible que herbes i màquines facin adormir la gent? I síhi atansà. A líaltra banda. Trobà un amic que coneixia camins prohibits cap a les Portes, les va rondar durant mil hores, presa dels dubtes, ara sí i no, fins que saltà.
Els primers dies, sího va mirar. I descobrí altres amics que havien saltat i sího miraven. Sabé per ells les altres Portes. No les oblidis..., deien els llibres. Però oblidà. No em diguis com. Va ser un llarg somni, una festa boja. I, de cop, un dia, pensant en res davant la pantalla, Manuel de Sumaia ho descobrí: líhavien abduït. Síenrabià molt, clamà als cels, plorava, ronc, el seu desfici.
 
Fa anys que fugí. Viu al carrer díuna ciutat i es passa el dia buscant portes. Abduït per abduït -diuen
que pensa- obrim-les totes.

 
 
 

<<<TXT