El franquisme
“Em passava les nits al costat de la ràdio. Així vaig sentir el primer discurs d’en Franco. Diu: “Noteu com no em tremola la veu quan dic l’Estat Nacional Sindicalista” i a mi se’m va escapar: “Ja l’hem cagada”. Era el final de la guerra. Tots els que reculaven passaven pel Sindicat a buscar menjar. Haguessis vist quins galons! I com carregaven sacs! Sort que la Conxita, uns quants dies abans, ja havia omplert un carret per a nosaltres.ELS NACIONALS
Recordo que els Nacionals van arribar de nit. Ho vèiem des del terrat: van baixar pel cingle del Molinot, van travessar els quatre cantons i es van centrar al mig de la plaça. Es veia que sabien cap on anaven, portaven plànols de tot. Hi havia gent que sortia i els aplaudia, noies que semblava que havien vist l'Esperit Sant i s'abraçaven als soldats, la Conxita en va agafar un de petit! En aquell moment, estàvem desconcertats, només pensàvem que s'havia acabat l'esclavitut, per això els vam rebre amb els braços oberts.
Amb ells en van tornar molts que s'hi havien escapat, com en Josep Casacuberta i Roquer. Però, venia tan amargat d'aquella Espanya, d'aquell patriotisme, que vam quedar tots parats. També em recordo molt de La Gleva, vam anar-hi pocs dies després i, quan vaig veure aquell santuari, cremat, amb la bandera nacional de dalt a baix, vaig quedar glaçada.
Al cap de pocs dies, el museu de can Vilaró, que havia muntat en Salarich, va quedar desert. Nosaltres no l'havíem vist, perquè érem amagades, però el nostre germà hi va portar dos quadres: un d'en Jaume Guàrdia i un d'en Ramon Casas. La idea de fer el museu va ser bona, per salvar els valors durant la guerra, però, quan hi van entrar els nacionals, van desaparèixer moltes coses. Un dels quadres que havíem donat, el d'en Casas, no ens va ser tornat mai”.
“Després de la guerra, els nacionals van matar gent i n'hi va haver algun d'esquerres que, de seguida, es va canviar la jaqueta. Primer, va ser alcalde en González però, de seguida, hi van posar l'Arqués, que enviava a fer rases els que havien tingut cert significat polític i n’havia fet estovar molts. N'hi va haver un, casat amb una germana del sabater Ramon Muns, Rossend Parladé, que el van llençar daltabaix d'un terraplè de l'estació i el van deixar per mort, però ho va poder explicar. Al Toix i al de Ca La Rara, els van matar a Barcelona.L’ARQUÉS
L’Arqués ens tenia molta tírria perquè la Conxita sempre s’hi ficava. Pots comptar, havia estat amagat a la carbonera de casa seva tota la guerra i, quan van arribar els nacionals, en va sortir. Trafiques que han estat sempre, els Arqués! Fent ell d'alcalde, l'ajuntament es va quedar la Cooperativa de Pa i Queviures, va estar molt mal fet, allò era dels obrers. I tampoc s'havia d'haver quedat el Foment. Ni tocar la plaça!
La Plaça de Fra Bernadí no li perdono. Abans, al vespre, tothom hi anava a prendre la fresca, a vegades sortíem amb bata mateix, sense arreglar, pujàvem pel carrer Delaris i donàvem un volt per sota els arbres. Cada dia hi anàvem, i, encara, l'últim vespre, que havien dit que tirarien la plaça per fer-ne una de nova. L'Arqués ens va veure, mentre donava la volta amb el cotxe, i en va tornar a donar una altra, davant els nostres nassos. Se'n devia riure. Ara no hi ha mai ningú, no hi ha ombra. Amb el mosaic a terra, la gent es trenca coll i barres, i quan fan anar les fonts, queda tot moll. Però ningú gosava ni gosa dir-ho”.
“Tothom estava content quan van entrar els Nacionals, però de seguida es va aigualir. Anaven tant contra Catalunya! Fins i tot la Fulla Parroquial es va haver de fer en castellà! Mossèn Puntí i Collell estava molt desanimat. El veia sempre, quan anava a Barcelona, perquè treballava al Foment de Pietat-Editorial Balmes i nosaltres hi tractàvem, per la botiga. Em va explicar que uns quants dependents de l'editorial havien tingut amagada la Mare de Déu de la Cinta durant la guerra i, quan havien entrat els nacionals, la van tornar. Doncs, els van acusar d'haver-la robat! Al cap de tres dies, sortia als periòdics que "al centre separatista del Foment de Pietat" havien trobat una Mare de Déu, com una gesta heroica contra els lladres dependents.EL DESENCÍS
Just després de l’aiguat, vaig veure mossèn Puntí perquè va celebrar la missa a la plaça: va haver de predicar en castellà i ens va fer un efecte! Érem una colla que, només de sentir-lo, ens van caure la llàgrimes a totes. No era ridícul fer-lo parlar en castellà si la gent parlava en català?
La família Gaya ja no va tornar a Manlleu. El metge va morir a fora, a Barcelona, la guerra se li havia emportat la feina. El senyor Coll sí que va tornar i vam fer més excursions i tertúl.lies, però ja no era com abans, molt aviat es va morir.
Ens vam dedicar a anar a futbol -la Conxita n’era una apassionada-, a teatre i a cantar al Centre Catòlic Parroquial. M’agradava molt veure comèdies. La Maria Suriñach, que escrivia obres molt maques, era amiga nostra, ens enteníem molt bé perquè tenia sentiments de pàtria i de poeta. També tornaven a fer processons i hi anàvem. Feia molt respecte, amb les escultures d'en Viladomat i d'en Ramon Pujol. Però després va venir massa gent de fora i no hi vam tornar”.
“Al principi d'acabada la guerra, la gent es denunciaven entre ells. Pocs dies abans de l'aiguat, l’octubre del 1940, vam tenir una denúncia per vendre llibres polítics catalans. Ens la va fer una parenta de l'Arqués, que va venir a comprar i s'anava mirant els llibres. Uns dies abans, ja havíem tingut els inspector d'en Franco: se m'enfilen, treuen paquets de les estanteries i em diuen que el gènere que tinc és de procedència roja, que m'ho han de confiscar o posar-me una multa. Imagina't! Ja corro cap a veure l'alcalde, en González, un pobre home, i em va dir que no hi podia fer res.L'AIGUAT
L’aiguat va ser molt trist, terrible, ho vam perdre tot, però hauria estat pitjor que ens ho haguessin robat aquells lladres. I mira que vam quedar d'aigua fins al coll! L’Àngela i jo érem soles a casa i vam passar-nos la nit traient coses de la botiga i pujant-les a dalt, però no vam ser-hi a temps i, quan l'aigua ja gairebé ens cobria, vam haver de marxar, a la matinada, amb fang per tot arreu i les cases que anaven caient: brrrr. Un so... Vam pujar a la Torre de les Monges, que després es diria la Torre del doctor Oliveras, i des d'allà vigilàvem si se'ns ensorrava la casa.
Al cap de dos dies, en Jaume Arumí, que treballava a l'ajuntament, ens va avisar que s'havien obert les portes de casa i ens l'estaven saquejant. Tot plegat, ens en vam fer la botiga: el que estava pagat, bé, però el que no... Hi va haver qui es va oferir per ajudar-nos materialment, però no vam acceptar res, pensàvem que ens en sortiríem. Després, amb la post-guerra, ningú no comprava i, encara que vam mantenir la botiga només com a llibreria, aviat ens la vam deixar.
La Conxita va tornar a treballar d'escrivent a la Fàbrica de la Llet. L'Àngela brodava. Jo, entre els anys 50 i 60, vaig treballar als Laboratoris Funk. Teníem molt bo amb els amos dels Laboratoris, el pare d'en Masallera ens havia fet la casa, recordo que portava un rellotge d'or i, de petita, em deia: "De rellotge com aquest i de nenes tan maques com tu no n'hi ha cap més". I jo m'ho creia. Amb l'altre amo dels Laboratoris, en Castells, també hi havia molta amistat. I em van col.locar.
La jornada anava de sis del matí a dues del migdia, però jo no podia fer tantes hores seguides i van tenir l'atenció de mantenir-me l'horari normal, partit entre matí i tarda. Treballava sola i de gust. Per allà també hi voltava l'Arqués, que no m'hi volia. A última hora, els amos el van avorrir i el van treure: jo el vaig veure, capbaix, el dia que el feien fora, a l'hora de dinar”.
“En el primer consistori que va muntar l'Arqués, els regidors eren al balcó i ell feia el parlament. De cop, va dir alguna cosa que no va agradar la Conxita i ella, que portava el paraigües a la mà, aixeca mà i paraigües i li crida: "Això no". Tothom va quedar fred perquè ningú s’hi gosava enfrontar.LA CONXITA
La Conxita feia cartes contra l'Arqués i les enviava al "Diari de Barcelona". Se li posaven més malament! En una, es va molestar tant que va querellar-se contra ella. La Conxita es queixava que l'ajuntament no donava l'aigua que havia de donar i, en canvi, per segons què, com el llac faraònic de la plaça, se la gastaven. Quan va saber que li havia posat una querella, la Conxita se'n va anar a Barcelona, a Governació, però li van dir que estigués tranquila. Llavors, el règim ja tombava i l’Arqués havia perdut poder.
És que la Conxita, quan veia alguna cosa que no li agradava, ho havia de dir, no s'aguantava. I totes les germanes hi estàvem conformes. Per això no érem sant de la devoció de l'Arqués, que era un poca-solta i ens punxava amb tot el que podia. Quan es va morir l'Àngela -jo havia hagut de deixar la feina als Laboratoris per cuidar-la-, l'Arqués va trobar la Conxita i li diu: "No us ha valgut gaires diners, l'enterrament de la teva germana", referint-se al taüt, que no era de qualitat, perquè aquell dia vam enganxar la funerària sense existències”.
“Jo, sort n'he tingut, de la música i dels sentiments de fe. El dia de Sant Jordi, encara poso la senyera, llarga de dalt a baix. Va ser de les poques coses que em vaig emportar de casa quan, amb la Conxita, vam anar a viure a la Residència d’Avis. És que teníem una ceba tan grossa! A les excursions, en ple franquisme, cantàvem en català, i ‘Els Segadors’! Anàvem a aplecs que després eren mítins, a L'Esquirol, a Vic, a Sant Feliuet de Savassona...LA RESISTÈNCIA
Des del 1944, cada any vam assistir al Concurs de Poesia de Sant Roc, a Cantonigròs. Una vegada, vam parlar amb l'abat Escarré, un altre any hi vam trobar el fill d'en Josep Maria Folch i Torres, en Ramon; també hi havíem vist en Miquel Llor, l'autor de "Laura a la ciutat dels sants".
De Manlleu, teníem amistat amb en Josep Grau i Jofre, en Joan Castell i Massallera, l'Antoni Pous i amb el grup Lletres Amicals, on hi havia Francesc Pujol, Antoni Contijoch, Josep Prat, Josep Maria Gasol... escrivien coses i s'ho passaven entre ells. A nosaltres també ens n'havien donat alguna”.
“Llavors, van començar a venir els castellans. Els anaven a buscar a Andalusia perquè els faltaven treballadors i tots els rics tenien minyones xarnegues, que venien amb tota la família. Hi havia molta eufòria però jo veia clar que tanta feina no hi seria sempre i que el dia que s'afluixés, què en faríem de tota aquesta gent? Les botigues, segons quines, els van obrir les portes, però ja s’ho van trobar: buscaraons.LA DECADÈNCIA
Venien sense res, els vam haver de fer el barri de l’Erm perquè vivien de qualsevol manera. Un dia, amb la Conxita i el germà, vam anar caminant fins a Sant Jaume i, de tornada, vam travessar aquell barri. Era diumenge a la tarda i, un pintava, l'altre es feia la teulada..., no es veia cap respecte per la festa. I, amb tanta casa, ja no sabíem ni on érem, fins que vam trobar els de Can Purat, que ens van tornar amb cotxe. Estàvem tan enrabiades! Vam dir que era l'últim cop que hi anàvem. Tot d'un plegat, el poble es va fer massa gran.
Mossèn Puntí va morir el 1962. Poca gent va anar als seus funerals, els vam convidar però no van venir. El 1968, moria l'abat Escarré, que havíem conegut a Cantonigròs. Després van venir la Caputxinada, l'Assamblea de Catalunya, la mort de Puig Antich, ho seguíem tot però, com que hi havia moltes bastonades, no hi vam anar mai.
El 1969, vaig tenir una alegria perquè van nomenar Joan Carles de Borbó com a hereu. Jo sóc monàrquica, tot i que els borbons no han estat mai gaire bons per Catalunya. El 1970, van enderrocar l'edifici de Can Garrofa, la "casa pairal" de tota la meva família. No ho vaig voler anar a veure.
I, un dia, van matar en Carrero Blanco. Ho vaig saber per la BBC. Radio Nacional de España només posava música clàssica, al matí, i la BBC ja ho havia dit. Anys després, se'm va espatllar la ràdio, la vaig portar a arreglar i me la van mutilar, li van treure l'extra-curta i la curta. Ja no he pogut tornar mai més a escoltar què fan a Londres o a Praga. Però aquesta gent no es deu pas haver fos, suposo que encara és per aquí”.
“Al final, cap de les germanes es va casar, però sempre hi havia hagut algun pretendent. Recordo que vaig ser molt atrevida quan no tenia ni divuit anys. Ell es deia Pere Massana i estudiava, intern, al Col.legi La Salle; era d'una casa de pagès molt bona, de Lleida. M'enviava versos d'amor que em sembla que copiava d'algun llibre. Deia: "Desde que la bella Aurora esparce por Oriente, desde entonces hasta ahora, mi corazón ardiente callaré, pues te diría que, aunque estés ausente, tu eres la gran fuente de mi tierna alegria".I L'AMOR?
Ens havíem conegut d'anar a missa a l'església de la Salle i de la festa de final de curs, que hi era tothom i podíem parlar. Però va haver de marxar. Pel temps roig, em va escriure per explicar-me que l'havien agafat i tancat a la Model de Barcelona. Després de la guerra, em va arribar una carta que deia que havia passat per Manlleu i havia donat dues o tres voltes a la plaça, però no m'havia vist. Em parlava de la seva dona, la Teresa, i recordava la nostra joventut.
Una meva cosina em va dir que havia estat burra, que si n'hagués sabut, l'hauria enganxat. Suposo que algunes saben molt de pescar i jo no en vaig saber. Potser no em convenia”.