Dies de ràdio
“Recordo que el primer cotxe particular que va haver-hi, a Manlleu, va ser el de can Gorchs. Llavors feien molt riure. El senyor Sanglas i en Puget també se'n van comprar, però eren unes carraques. De les motos, en dèiem bicicletes de foc. Llavors, tenia 17 anys. A les cases ja hi havia electricitat, però quan enceníem els llums de dalt, havíem d'apagar els de baix. També anàvem al cinematògraf, a veure operetes a l'Edison, a futbol i al Patronat de Cultura -la meva germana, l'Àngela, n'era la bibliotecària i s'hi feien moltes conferències.L’EDISON
De l'Edison, se'n cuidava un cosí nostre, en Gaspar Caballeria Terrades, que era de la societat L'Estrella. Havien fet uns programes molt bons, amb el músic Viladomat, l’Emili Vendrell, que era el primer solista de l’Orfeó Català, o la Pepita Iris, que cantava molt bé i era molt coneguda, una artista de categoria. Quan va sortir la sardana “Girona”, ella la cantava i ballava al mateix temps. Era tan fina... També ballava el fox-trot: "Per la Gran Via, tanta aigua hi havia, que allò era un rieró, i el travessava jo, fent passos de fox-trot".
Anàvem a l’Edison cada diumenge, amb les meves cosines Teresina i Montserrat Caballeria, la Maria Gaya i les germanes Godayol. I l'endemà, totes cap a casa del mestre Martínez, a aprendre les cançons que havíem escoltat; la setmana mateix ja les cantàvem. L’hem trobat molt a faltar, l’Edison”.
“En Lluís Coll i el pare eren amics d'abans de néixer jo. S'havien conegut a Can Catalans, que era com dèiem a l’Associació Catalanista en Rafel de Casanova. L’havien fundada, el 1931, Lluís Coll i Espadaler, Joan Bta. Güell i Soler, Manuel Torrent i Coma, Lluís Roqué i Rabat, Ignaci Mas i Güell, Joan Grivé i Raus, Andreu Costa i Pagès, Baldomer Toll, Eduard Caballeria i Mas, Eudald Matabosc, Josep Espaulella i Pujol, Llucià Ferrer i Bracons, Jaume Mateu i Baulenas, Pere Vilanova, Josep Crespi i Vergés, Josep Pujol i Bracons i Jaume Guàrdia i Esturí.CAN CATALANS
De Can Catalans, en deien també “la filla gran de La Unió” perquè eren gent de la Unió Catalanista. Organitzaven jocs florals, conferències, vetllades literàries, feien manifestos, mítins, homenatges, van impulsar unes excavacions al Fugurull i el trasllat de les despulles del Bisbe Aguilar a Manlleu. També van fundar un grup esperantista, el primer a Manlleu, i l’Agrupació Excursionista Aires de Fora. La Conxita sabia esperanto i s’escrivia cartes amb un d’Holanda. Eren gent molt patriòtica, però moderna.
Tota la família érem de Can Catalans! Jo, a més, era sòcia fundadora d’Acció Catòlica. Després, vam fundar el Cercle d'Estudis Catòlics: fèiem reunions i preparàvem conferències. Recordo que me'n va tocar una sobre les Profecies, i sort que la Lola de Mataró, una amiga molt amiga, em va deixar un llibre! Quan va estar escrit, ho vaig llegir al senyor Coll i em va dir que parlava massa depressa. En sabia molt, d’oratòria, aquell home.
Sortíem d'excursió amb els fills d’en Coll -en Lluiset, en Santiago, en Pepito, en Tonet i la Maria- i ell ens ho explicava tot. Era alt i guapo, molt simpàtic. Llogàvem un òmnibus, un cotxe gros, i anàvem cap a Núria, a la Salut, a Montserrat... A vegades venien les de Can Grau, les Gaya, la Lola de Mataró, els de Can Garrofa o els de Can Rifà. A les excursions, fèiem moltes fotografies. El senyor Coll i el senyor Gaya ens van posar l'afició, sempre anàvem amb la càmara.
I amb bicicleta! Ja devia tenir 30 anys i encara hi anava, em deien que era massa vella però tan me feia. Recordo que, amb la Conxita, pujàvem fins a Cantonigròs o a la Salut amb autobús i després baixàvem amb bicicleta. Jo tenia la gràcia que sempre que queia, ho feia cap endavant, mai de cantó, com la gent normal”.
“El pare es va morir el 1921. Havia estat molt temps malalt, va passar set anys al llit per un mal de pit. També llavors es va morir en Pau Caballeria, de grip, i ens vam haver d'anar deixant les terres. Per acabar-ho d’arreglar, l'Àngela es va posar malalta i la germana gran, la Ramona, que havia començat a estudiar magisteri, s'ho va deixar i es va fer monja. No gaire abans, just quan es va morir el pare, se n'havia fet la Teresa.LA MORT
Les que ens vam quedar, vam posar una merceria i vam llogar la carnisseria. Teníem una màquina de punt i fèiem mitges, mitjons i peücs per encàrrec. També veníem llibres, pocs, llibres religiosos del Foment de Pietat. Després de l'aiguat, la botiga va ser només de llibres, una llibreria neta, les mares deixaven venir les noies a comprar. Teníem la Casa del Llibre, l’Editorial Sopena, l’Editorial Políglota... També veníem diaris: “El Correo Catalán”, “La Veu”, “El Diario de Barcelona”..., vam ser les primeres a portar “Destino” a Manlleu. Anava a Barcelona, a comprar el gènere, i m’havia de vestir bé, perquè no es veiés que era de poble”.
“La ràdio, la vaig comprar abans de la guerra. M'hi vaig aficionar a les tertúlies de ca l'Ezequiel Gaya. A més, el senyor Rifà, que havia estat dels fundadors de Ràdio Barcelona, el 1924, ens n'havia parlat tant, a casa dels Gaya i dels Coll... Ràdio que sortia, ràdio que era a casa el metge Gaya. Tenia moltes revistes i una antena, a terra, molt ben posada: se sentia l'extra-curta i tot. Ell me’n va ensenyar, sempre em deia emissores noves i jo les buscava.LA RÀDIO
L'impacte que em va fer la ràdio no es pot comprar amb res. Ja existia, quan vaig néixer, però no la vaig tenir fins que, un dia, quan tenia 29 anys, la mare diu: "Ja la posareu, quan jo no hi seré". Estàvem dinant. Jo ja m'aixeco i vaig a can Castells, a buscar una ràdio que sigui bona. Va costar unes 14.000 pessetes d'aquell temps. Una radiola que anava finíssima. Per cert, ens la van portar a casa, perquè era molt grossa.
Aquí només emetia Ràdio Barcelona. Jo buscava les emissores alemanyes, italianes, hongareses, austríaques... que feien molt bona música. Algunes tenien un programa, a la setmana, en castellà. Amb l'extra-curta, me n'anava a Moscou, a Praga, a Londres, a Berlin, a Milan. Un dia que buscava per Berlin, vaig sentir que parlaven català. I era en Pau Casals, que va interpretar "El Pessebre" per la ràdio! La Conxita li va enviar una carta, explicant-li que l'havíem sentit, i ens va contestar amb una fotografia dedicada, que encara tinc.
Compartia la passió per la música amb el farmacèutic, Mariano Jucglà, que era un enamorat d’en Beethoven. Una vegada, va sentir que a la ràdio de Frankfurt posaven la cinquena simfonia i els va escriure perquè la tornessin a repetir. I ho van fer. Estava tan agraït que els va enviar una caixa gran de vins espanyols. L’Angelina Vian, que escrivia a “El Manlleu”, també era una enamorada de la ràdio. A mi, m'agradaven en Beethoven i en Mozart. A les nits, sola, buscava emissores. Però en temps de la guerra, poca música més vaig tornar a escoltar, preferia les notícies de fora”.
“De les tertúlies a Can Coll, en sortíem passada la mitjanit. També hi anaven els Arumí i els Gaya. Ens llegia novel.la catalana -ell ens va dir que Víctor Català era una dona!-, “La Veu”, Cambó, Sagarra, Carner, Riba, mossèn Verdaguer... I, tot plegat, sempre acabàvem parlant de la ceba tan grossa que portàvem.LA POLÍTICA
En Lluís Pou i Solà venia, a vegades, a les tertúlies, a llegir poesies. Era un noi molt agradable, treballava a la fàbrica. Quan es va fer la Missió del 1924, a Manlleu, va estripar la bandera espanyola que hi havia al carrer i el sergent s'ho va agafar tan malament que el va fer desterrar. Va tornar, després de la dictadura d’en Primo de Ribera, i el va rebre tot el poble. També venia sovint, a les tertúlies de Can Coll, en Lluís Terricabres, que després va anar a viure a Mataró i es va convertir en un gran artista.
Hi havia un altre grup, a Manlleu, que també feien tertúlies i estaven ficats en política, però eren al revés que nosaltres: cacics, uns llepons del fabricant Puget, uns dictadors. Eren carlins, però això no vol dir res: teníem amistat amb altra gent de tendència carlina que, en canvi, eren bones persones. Feien les reunions a ca l'Arqués i sempre hi havia conxorxes. El pare de l’Arqués era un sastre que havia vingut de Vidrà, gent molt de dretes, extrems, d'aquells que, si et poden fer una denúncia, te la claven. Durant la guerra, van estar amagats al soterrani de casa seva. Només en van sortir quan van arribar els nacionals i els van convertir en els ‘mandamasos’ del poble”.
“El 1931, en Macià va proclamar la República. Llavors, ja hi havia molt malestar entre la dreta i l'esquerra, però vam acatar-la. Jo, amb tot el respecte per en Macià, el veia com un bon home, un il.lusionista que s'emportava el públic. I aquells crits que feien: "Mori en Cambó, visca en Macià"! No estàvem preparats per la república, la gent no tenia coneixements per tanta llibertat. El meu germà era l'únic d'esquerres, a casa, però dels moderats.LA REPÚBLICA
Tot el poble va celebrar l'arribada de la República, van fer sardanes a plaça i tothom a ballar, nosaltres també. Jo vaig arribar a aplaudir la Marsellesa! Però després, es va anar embolicant la troca. Un dia, jo sortia amb la filla del metge Gaya d'una conferència de la confraria de Sant Vicenç de Paül, que no tenia res de polític, era benèfica, i una noia, amb qui havíem jugat de petites, es va posar a cridar, al mig del carrer, que anàvem per eleccions, contra l'esquerra.
Però, quan ens vam espantar més va ser quan la bibliotecària ens va portar una revista francesa, amb una foto on es veia que cremaven convents a Madrid. I, aquí, ningú no deia res. Un altre dia, l'Àngela va veure, als rentants, unes dones que cridaven contra els germans de La Salle: "Mateu-los, mateu-los!". El director, blanc, els va fer entrar a dintre.
Tot era malpensar. Hi havia gent que no ens mirava perquè érem de dretes. Més que tot, era l'enveja, perquè l'Àngela estava a la biblioteca, la Conxita treballava en unes oficines i jo tenia la botiga. Però no n'hi havia per tant, no érem pas potentades! I ens ho van tirar tot per terra. Només anar contra nosaltres i aquella pugna: si ets d'aquest cantó o de l'altre, i tot el dia l'Avi, l'Avi. No me'n vull ni recordar. De l'església, n'hi havia que en deien "la fàbrica de la llana" perquè els que hi anàvem érem burros. Una crispació!
Després, en plena guerra, ens vam trobar un amic, en Magí Pujol, a Alella. Havíem coincidit, també, quan celebràvem l’arribada de la República, a Manlleu. I ens diu: “Vet aquí, visca la república i mira quin desastre!”.
“El 1933 van ser les eleccions que les dones podíem votar per primera vegada. A les que érem la Lliga, ens van fer poders, per anar als col.legis i vigilar les votacions. Em vaig passar tot el dia al col.legi del carrer Sant Jaume, on hi havia la central. Quan va ser l'hora que votessin les monges, hi va haver un rebombori! N'hi havia un, que era boter, que en va agafar una i, si no sóc allà, la tira a terra. Plovia. La Conxita acabava d’arribar i tenia els paraigües oberts. Quan va veure que agafaven la monja, va tancar-los de cop, i el boter es va pensar que el volia picar. Tenia molt geni, la Conxita!LES ELECCIONS
El 1934, altre cop eleccions. Llavors, em va tocar anar voltant pels col.legis. Al del carrer Bisbe Morgades, on votaven les monges, també hi va haver embolics: van agafar el vot d'una i li van tirar a terra. El més divertit d'aquelles eleccions va ser que em vaig quedar tancada en un col.legi electoral amb en Salarich, que era d’esquerres. Hi havia hagut una petita revolta, castanyes, i de cop van tancar les portes i ens vam quedar sols, allà dins. Potser vam ser-hi mitja hora ben llarga, jo estava morta de por. I l'endemà, ja ho sabia tothom, que havia quedat tancada amb en Salarich.
El mateix dia, també vaig anar al col.legi dels pagesos, a la carretera de Torelló, per veure l'ambient. Just quan jo hi era, va arribar el senyor Miró, director de la fàbrica de Can Llovet, que li tocava votar allà. I, la gent va posar-se a escridassar el senyor i la senyora Miró, que es va posar a plorar. Feia una pena...”
“Aquell any, van venir les Forces del Terç, a Manlleu, perquè els obrers feien vaga i no hi havia manera. Els obrers tenien la seva raó, però els fabricants també passaven les seves temporades: a Can Roqué, a vegades, no podien ni menjar. Alguns obrers venien a comprar a la nostra botiga i, és clar, els havíem de fiar, però no hi teníem amistat. Quan van començar amb les bombes, ja no hi vam estar gens d’acord.EL TERÇ
El dia del Terç, érem a casa i, de cop, es va sentir una fressa al carrer... Què ha passat? què ha passat? Havien tirat una d'armes, des d’un balcó! Eren gent d'esquerres, que s'havien armat per salvar la república i ara se les havien de treure, espantats, perquè els comprometien. La d'armes que van baixar d'allà! N'hi va haver un, que passava per sota, que va rebre un cop al cap i el senyor Gaya el va haver de curar.
Els del Terç van entrar per diferents carrers i van quedar centrats, a la mateixa hora, a la plaça. Amb un armament, que feia un respecte! Tot Manlleu ho va anar a veure. Passaven pels carrers, amb una arma, i que no hi hagués cap persiana tirada avall!, tot amunt, que es veiés què hi havia a dins. I la gent va tornar a treballar.
La mare es va morir llavors, el 1935. Ja feia quatre anys que s'havia ferit. Era al llit, però s'ho veia a venir tot. Ens deia: “Jo ja no ho veuré, però les monges tornaran a casa perquè les coses s'estan enredant molt i, si vénen, el mateix dret que teniu vosaltres, que el tinguin elles”. Així va ser”.